El 1793 ingressà en l’exèrcit, i lluità a la Guerra Gran (1793-95), a la guerra contra Portugal (1801) i a la guerra contra Napoleó, en la qual participà en la defensa de Saragossa; fet presoner, assolí de fugir i, ascendit a mariscal de camp, operà per Aragó (Daroca, 1810), el Principat i el País Valencià, on substituí Joaquín Blake y Joyes (desembre del 1811) com a cap de les forces que lluitaven contra Napoleó. Ascendit a tinent general (1814), es mostrà descontent del règim absolutista restaurat per Ferran VII; pel fet d’haver assistit a un sopar considerat subversiu fou condemnat a vuit anys d’empresonament al castell de Montjuïc, de Barcelona (1815). En proclamar-se la constitució, el 1820, el poble barceloní l’alliberà i el nomenà capità general de Catalunya (únic cas de capità general elegit per vot popular). Més tard ho fou de Granada (1822-23); però, en restablir-se l’absolutisme, s’exilià a Malta, i més tard passà a Tunis. Tornà el 1833, i ocupà diversos càrrecs, com el de capità general de Mallorca (1838-39) i senador per Osca (1843-44) i vitalici (1845).
Pedro de Villacampa y Periel
© Fototeca.cat
Militar aragonès.