Després de participar en les campanyes de les guerres de Successió de Polònia (1733-1738) i d’Àustria (1741-1748), viatjà per Europa, on es posà en contacte amb els il·lustrats i potser amb la francmaçoneria. Després fou ambaixador a Portugal (1755) i a Polònia (1759), i el 1762 dirigí la campanya de Portugal. Fruit del seu contacte amb Europa fou l’orientació que volgué donar a la seva fàbrica de ceràmica de l'Alcora. L’any 1763 fou nomenat capità general de València (1763-66) i, després del motí de Squillace (1766), ocupà la presidència del consell de Castella. Des d’aquest càrrec dirigí la política, impulsà les reformes il·lustrades, el regalisme i l’expulsió dels jesuïtes, i afavorí en un principi l’actuació dels golillas; més tard, però, els seus picapunts aristocràtics el convertiren en cap de l’anomenat “partit aragonès”, contraposat al partit dels golillas, dirigit pel comte de Floridablanca. El 1773 dimití i es traslladà a París com a ambaixador. Aquí menà una política obstinadament bel·licista contra la Gran Bretanya, que donà els seus fruits en la guerra de la independència nord-americana i la consegüent pau de Versalles (1783), alhora que era saludat pels “filòsofs” francesos com un nou Alcides. Tornà a la península, el 1787, i atacà Floridablanca fins a aconseguir-ne la destitució: aleshores el substituí com a primer secretari d’estat (febrer 1792), però la seva política il·lustrada i la seva actitud neutralista, en un moment que la reacció era molt poderosa, menaren a la seva destitució (novembre 1792) i al seu empresonament (1794). Fou alliberat el 1795 i s’instal·là a les seves possessions d’Épila, on dugué a terme una sèrie de reformes locals.
Pedro Pablo Abarca de Bolea
© Fototeca.cat
Estadista aragonès, desè comte d’Aranda, marquès de Vilanant i senyor d’Alcalatén.