Filosòficament parlant, hom sol distingir entre el pensar —activitat o procés d’ordre psíquic— i el pensament —entitat ideal, atemporal i no psíquica—, segons que sigui psicològica o lògica la perspectiva que sigui presa. Entès com a allò amb què s’enfronta el pensar, el pensament és quelcom ideal, allò que apareix a l’home i que és objecte de la fenomenologia i de les teories de l’objecte o ontologies regionals (E.Husserl, A.Pfänder, etc). Entès, en canvi, com a activitat intel·lectual i psicològica, el pensar ha estat estudiat en relació amb el real i amb l’anomenat coneixement sensible (relació entre el pensar i l’ésser i entre la veritat —coneixement intel·lectual pròpiament dit— i l’opinió —coneixement relatiu contingent i purament fàctic—; un terme intermedi entre ambdós extrems correspon al que hom entén avui per percepció). Psicològicament parlant, així mateix, el pensament pot dividir-se en associatiu (Associative Thinking), activitat controlada que es presenta en els somnis, intuïcions, associació lliure, autisme, etc, i en el dirigit o immediat (Directed Thinking), caracteritzat per la seva direccionalitat cap a un fi ben conegut. Aquest darrer cobreix una gamma tan àmplia d’àrees com la del significat i dels símbols verbals i no verbals de les paraules concretes i abstractes, la dels estudis comparatius entre pensament i llenguatge (estructura i adquisició d’aquest, processos de comunicació, etc), la de la formació de conceptes (en els infants, animals, malalts mentals) i la dels estudis sobre resolució de problemes o sobre el pensament creatiu, a més de les més clàssiques àrees referents al pensament abstracte, analògic, discursiu, etc.
m
Filosofia
Psicologia
Lògica