El terme és emprat, sobretot, per a designar dos tipus de versos diferents: el pentàmetre eòlic i l'elegíac. El primer —que hom troba a Safo— té l’esquema &ksb;&ksb;&esb;̆̆&esb;̆̆&esb;̆̆&esb;̆̆, resultat d’una base eòlica disil·làbica més quatre dàctils. El pentàmetre elegíac (o pentàmetre) és el vers per excel·lència de l’elegia i de l’epigrama i, juntament amb l’hexàmetre, constitueix el dístic. Té com a esquema &esb;̆̆&esb;̆̆&esb;// &esb;̆̆&esb;̆̆&ksb;i consta de dos hemiepes masculins separats per una dièresi, bé que el seu ús resta sotmès a una sèrie de regles quant a les substitucions, l’hiat i la presència de monosíl·labs al final del vers. Forma de gran tradició literària, les llengües modernes n'han assajat sovint l’adaptació. Només cal recordar l’exemple de les Römische Elegien de Goethe. En la literatura catalana, Carles Riba l’emprà en les seves Elegies de Bierville, adaptant el ritme quantitatiu al sistema sil·làbic i accentual català, bé que el compongué igual que un hexàmetre dactílic amb dos silencis.
m
Literatura