Vida
A cinc anys s’instal·là a Barcelona amb la seva família. Inicià la seva formació al Teatre Espanyol Universitari (TEU) al mateix temps que es llicencià en dret i rebé el premi al millor actor universitari (1968). El 1977 entrà a formar part del grup Dagoll Dagom i debutà professionalment a No hablaré en clase (1977) i Antaviana (1978).
Després actuà en Operació Ubú d’Els Joglars. El 1988 emprengué una gira per l’Amèrica Llatina entretenint el públic dels locals amb monòlegs escrits per ell mateix. A partir d’aquesta experiència, creà espectacles com ara: Pay-pay (1983); Ño (1984); Sin palabras (1987); En resumidas cuentas (1988); Por el amor de Dios (1991); Sssscum! (1992); Rubianes: 15 años (1995), Rubianes: solamente (1997), que estigué sis temporades a la cartellera de Barcelona i fou premi Sebastià Gasch d’arts parateatrals el 1999, premi Ciutat de Barcelona d’Arts Escèniques 2001, premi del públic 2002 que atorga la revista Teatre BCN i Rubianes: Antología (2004) i La sonrisa etíope (2007).
A banda, fou autor i director de Lorca eran todos (2006), recreació de la vida i l’obra del poeta granadí com a símbol de l’Espanya Republicana. Actuà també en cinema on plasmà la seva visió càustica de la condició humana i el seu personal sentit de l’humor en films com Boom boom (1989-00, Rosa Vergés); No et tallis ni un pèl (1991, Francesc Casanova) i El perquè de tot plegat (1994, Ventura Pons), i en produccions televisives, especialment en la sèrie Makinavaja (1995), dirigida per José Luis Cuerda i que protagonitzà, a més de papers secundaris en altres sèries com Les claus de vidre.
El 2006 unes declaracions seves en un programa de televisió donaren lloc a una polèmica amb sectors de la dreta espanyola. Rebé, entre d’altres, el Premi Especial de la Crítica (1998) per la seva trajectòria professional, el premi Sant Miquel de la Fira del Teatre al Carrer de Tàrrega (1999) i el Premi Internacional d’Humor Gat Perich (2006). Autor del volum autobiogràfic i d’impressions personals Me Voy (2007), fou objecte de diversos llibres d’entrevistes i reportatges.
L’any 2010 es publicà, a títol pòstum, el poemari Poemas africanos que, com la Fundació Pepe Rubianes, creada el novembre del 2011 amb la finalitat d’ajudar la comunitat massai, testimoniaven l’estreta vinculació de Rubianes amb aquest continent. A finals d’aquest any s’estrenà el documental Pepe & Rubianes, de Manuel Huerga.
Altres films
1978 Por el imperio hacia Dios, J.C. Arecha.
1981 La batalla del porro, J. Minguell.
1987 Barrios altos, J.L. García Berlanga.
1996 El crimen del cine Oriente, P. Costa; La parabólica, O. Ferrer (CM).
Bibliografia
- d. a. (1999): “Entrevista amb Pepe Rubianes”, Teatre BCN, núm. 1, p. 38-40 i 45-47.