Situada al NE, a l’extrem NW de la plana de Hebei, entre els rius Beihe (Pei Ho) a l’E i el Yong-ding a l’W. Malgrat les destruccions i reconstruccions sofertes al llarg dels segles, la ciutat ha mantingut el pla com el concebé Khublai Kan. És de forma quadrada, amb carrers perpendiculars orientats en el sentit dels punts cardinals; consisteix en dues ciutats emmurallades contigües (35 km de muralles i 18 portes); al N la Ciutat Tàtara o Ciutat Interior, que conté la Ciutat Prohibida, i al S la Ciutat Xinesa o Ciutat Exterior, formada principalment per barris de comerciants. Els dos nuclis estan envoltats de barris recents que s’estenen al llarg de les principals artèries de trànsit. A més de la funció política i administrativa, és un gran centre cultural, comercial i industrial; centre artesanal reputat en el passat, ha desenvolupat els darrers anys una gran indústria moderna: siderúrgia, material ferroviari, maquinària, tractors, electrònica, tèxtil (cotó i llana), química, confecció, pell, arts gràfiques, ciment, reactor nuclear i alimentàries. És el principal nus de comunicacions. Aeroport internacional. Universitat. El seu port és Tianjin, al golf de Bo Hai. Ultra les restes paleolítiques de l'Homo erectus pequinensis (~500 000 anys), del neanderthalensis (~50 000 anys), descobertes al SW de la ciutat l’any 1937, hom la troba ja com a capital del regne de Yan (segles IV-III aC), amb el nom de Ki. Destruïda per les tropes de She Huangti (226 aC), fou reconstruïda, amb el nom de Yen, per la dinastia Han. Ocupada pels nòmades invasors de la Xina del nord (segles IV-VI dC), no fou fins al regnat de la dinastia Tang (618-907) que fou recobrada pel poble Han, i esdevingué plaça forta contra els atacs dels nòmades tibetans i dels manxús.

El Cub d’Aigua, de John Pauline, seu de les proves de natació durant els Jocs Olímpics de Pequín
© Arup / Ben McMillan