Pequín

Khanbalik (ant.), Cambaluc (ant.), Beiping (ant.), Beijing (zh), Pei-p’ing (zh)

La Ciutat Prohibida de Pequín, a la Xina

© Corel Professional Photos

Capital de la Xina, i la Regió del Nord, forma amb els suburbis una municipalitat especial, que és una unitat administrativa com el sheng, sota l’autoritat directa del govern.

Situada al NE, a l’extrem NW de la plana de Hebei, entre els rius Beihe (Pei Ho) a l’E i el Yong-ding a l’W. Malgrat les destruccions i reconstruccions sofertes al llarg dels segles, la ciutat ha mantingut el pla com el concebé Khublai Kan. És de forma quadrada, amb carrers perpendiculars orientats en el sentit dels punts cardinals; consisteix en dues ciutats emmurallades contigües (35 km de muralles i 18 portes); al N la Ciutat Tàtara o Ciutat Interior, que conté la Ciutat Prohibida, i al S la Ciutat Xinesa o Ciutat Exterior, formada principalment per barris de comerciants. Els dos nuclis estan envoltats de barris recents que s’estenen al llarg de les principals artèries de trànsit. A més de la funció política i administrativa, és un gran centre cultural, comercial i industrial; centre artesanal reputat en el passat, ha desenvolupat els darrers anys una gran indústria moderna: siderúrgia, material ferroviari, maquinària, tractors, electrònica, tèxtil (cotó i llana), química, confecció, pell, arts gràfiques, ciment, reactor nuclear i alimentàries. És el principal nus de comunicacions. Aeroport internacional. Universitat. El seu port és Tianjin, al golf de Bo Hai. Ultra les restes paleolítiques de l'Homo erectus pequinensis (~500 000 anys), del neanderthalensis (~50 000 anys), descobertes al SW de la ciutat l’any 1937, hom la troba ja com a capital del regne de Yan (segles IV-III aC), amb el nom de Ki. Destruïda per les tropes de She Huangti (226 aC), fou reconstruïda, amb el nom de Yen, per la dinastia Han. Ocupada pels nòmades invasors de la Xina del nord (segles IV-VI dC), no fou fins al regnat de la dinastia Tang (618-907) que fou recobrada pel poble Han, i esdevingué plaça forta contra els atacs dels nòmades tibetans i dels manxús.

El Cub d’Aigua, de John Pauline, seu de les proves de natació durant els Jocs Olímpics de Pequín

© Arup / Ben McMillan

Els kitans, un dels més poderosos estats del N, la convertiren en llur capital del S amb el nom de Nanquín (938-1122). Amb l’establiment de l’estat de Kin, sota els Yuršet (1122), fou anomenada Chungtu. Conquerida pels mongols de Genguis Kan (1211), fou convertida per Khublai Kan en capital de la dinastia dels Yuan (1279-1368) i centre polític de tota la Xina mongol, amb els noms de Taitu (‘gran ciutat’) o, en mongol, Khanbalik (‘ciutat del kan’), i que Marco Polo, que hi fou rebut, anomena Cambaluc. Hi fou construïda la muralla quadrada, de 18 portes, el palau imperial i el canal que unia la ciutat al Gran Canal. La reacció xinesa, amb la dinastia dels Ming (1368), la desposseí de la categoria de capital, que passà a Nanquín. El 1399 el tron fou usurpat pel príncep Yan, i el 1420 la ciutat, anomenada ja Pequín, fou la capital dels Ming. Hi bastí la Ciutat Prohibida, l’Altar del Cel i el Temple de l’Agricultura. Capital també de la dinastia manxú (1644-1911), fou ornada amb nous edificis (Porta de la Pau Celeste, Palau d’Estiu, etc. ). El 1900 fou escenari de la revolta dels bòxers. Dominada pels “senyors de la guerra”, després de la caiguda de l’Imperi (1911) continuà essent el centre polític de la República de la Xina fins el 1928, que la capital fou traslladada novament a Nanquín. Ocupada pels japonesos (1937-45), no recobrà el seu nom i la categoria de capital fins que fou ocupada pels comunistes (1949). La ciutat representa el màxim exponent de l’arquitectura xinesa, com a conseqüència del seu substrat historicourbà. La part més important de les fortificacions són les muralles de la Ciutat Interior o Tàtara, que daten del període Ming; en el centre del recinte hi ha la Ciutat Prohibida o Porpra (residència imperial). En la Ciutat Exterior o Xinesa (més moderna) hi ha la Universitat de Zinghua, edificada el 1898, on posteriorment ha estat afegida la Universitat del Poble. Però els edificis més notables són els temples que envolten ambdues ciutats: al N el Temple de la Terra (1520) i el de Confuci (època Ming), on és conservat un dels més antics documents d’escriptura xinesa; al S, el de l’Agricultura (1422), el del Cel i el de l’Any Feliç; i a l’W, el de la Lluna i el del Sol (1530). En un puig, al NE de Pequín, hi ha els dos palaus imperials d’estiu. Del monumental conjunt urbà cal remarcar el pont dit “d’esquena de camell”, la pagoda de Yu Chuangshan, la tomba de l’emperador Yongluo, la Torre de la Campana i la porta de la Ciutat Tàtara. De les edificacions modernes es destaquen el Palau de l’Assemblea del Poble, el Palau de les Exposicions, el Gran Estadi dels Treballadors, el Centre d’Exposicions Agrícoles i la Nova Biblioteca Municipal. Modernament hom hi ha construït el Museu d’Història, el de l’Antiguitat, el de Geologia i el de la Revolució Xinesa. La celebració dels Jocs Olímpics el 2008 a Pequín, significà una reestructuració urbanística en profunditat de la ciutat, així com la construcció d’edificis nous emblemàtics signats per arquitectes internacionalment reconeguts: el Teatre Nacional, de Paul Andreu; la seu de la CCTV, de Rem Koolhaas; el Cub d’Aigua, de John Pauline; i l’aeroport, de Norman Foster, entre d’altres.