Exercí professionalment com a arquitecte. Fou el darrer president de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya (1936). Fou numerari de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, i corresponent d’altres. En arquitectura tendí al mòdul formal clàssic, vivificat pel seny popular i pel personal vigor intuïtiu. És autor, a Barcelona, de la cripta de l’església de Pompeia, del convent dels caputxins de Sarrià i d’alguns col·legis majors.
Publicà diversos volums monogràfics sobre arquitectura: L’honor i l’alegria de l’ofici (1934), L’arquitecte i l’home inseparables (1936) i la coneguda obra, molt utilitzada, Com he de construir (1934), reeditada amb el títol Així es construeix (1964). El volum Pere Benavent de Barberà: arquitecte, poeta i humanista (1973) recull tota la seva obra.
S’inicià com a poeta amb Flors d’ametller (1918), de ressò carnerià. Més tard publicà La rosa i el cristall (1938), Llibre del caminant (1949) i Sobretaula acadèmica (1956), entre d’altres. També escriví els assaigs Homes, homenets i homenassos (1935), Macià Vila Mateu, esbós biogràfic (1966).