Estudià a Madrid, on es doctorà en filosofia i en dret. El 1914 fou nomenat professor auxiliar de filosofia a la Universitat de Múrcia, el 1916 guanyà la càtedra de lògica d’aquella universitat i el 1923 obtingué la de psicologia de Barcelona. A partir d’aleshores desenvolupà una gran tasca com a professor de filosofia i de psicologia mèdica, tant a la universitat com en diverses institucions, així com també sobre temes de pedagogia i de lògica. Publicà un gran nombre de llibres i d’articles i fou col·laborador assidu del Diario de Barcelona. Fou membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de l’American Academy of Political and Social Science de Filadèlfia i d’altres. Les seves obres més importants són La belleza de la ciencia (1921), La doctrina social del brahmanismo: Aspecto social del budismo (1942) i Introducción general lógica y psicológica a la filosofía (1949). El seu pensament segueix la línia catalana de Balmes i de Llorens i Barba, enriquit amb el criticisme kantià. D’altra banda, encara que partidari d’una psicologia en la qual l’ànima tenia un lloc, propugnà un coneixement aprofundit de la biologia com a fonament de qualsevol psicologia. Fou partidari d’una pedagogia humanista en el sentit tradicional, però no rebutjà, ans al contrari, l’enriquiment amb estudis sobre el món concret. També en lògica féu una crida d’atenció contra el perill de continuar la lògica tradicional i de tancar-se als nous corrents contemporanis.