Estudià filosofia amb Pere Joan Nunyes (1554), però es distancià més tard de les seves doctrines. El 1563 estudià dret a Itàlia i a París; a Roma, pres per la inquisició, restà borni. Després d’una breu estada a Barcelona (1581) i dels intents (fracassats pel clima de repressió intel·lectual) de Nunyes i del bisbe de Tortosa Joan Baptista Cardona de retenir-lo a la Universitat de València o en altres càrrecs, passà a Pàdua (1582). A Ginebra es féu membre de l’Església evangèlica italiana i hi ensenyà filosofia (1583-87), i posteriorment a Nimes (1587-88), Aurenja (1588-91) i Castres (1591-93). Denunciat per unes disputes teològiques, es refugià a Bordeus (1593), però fou arrestat a Marmanda, Agenès (arran de la conversió al catolicisme d’Enric IV de França), i fou dut a la presó de la inquisició de Saragossa, on morí. Fou amic dels humanistes i erudits més importants (l’arquebisbe de Tarragona Antoni Agustí, el qual el fa aparèixer com a interlocutor en alguns dels seus escrits, l’humanista italià E. Ciofano, el professor de grec a Ginebra i col·lega seu Isaac Casaubon, el qual en els seus llibres esmenta sovint les crítiques fetes per ell, el jurista Jacques Cujas, etc.), amb els quals mantingué correspondència.