Aquesta tradició fou recollida per Andreu Bosc, que donà el nom de Bernat Perpinyà al personatge i que fins i tot assenyalà la casa que serví d’hostal, la qual ostentava unes armes on figurava una pinya. La casa, de fet, era del s. XVI. Féu una crítica definitiva d’aquesta llegenda, el 1833, Pere Puiggarí.
Una altra llegenda recollida per Verdaguer, al seu poema Canigó (1886), fa de Pere Pinya un bover dels Cortals, llogaret del terme de la Llaguna (Capcir), a la capçalera de la Tet, i que, cansat de la vida de muntanya, baixà, guiat pel riu, amb dos bous i una arada, fins a un indret molt fèrtil de la plana del Rosselló, no lluny de la mar, on la Tet li aconsellà d’establir-se; la seva casa esdevingué la vila de Perpinyà, i el solc amb el qual limità la nova possessió les muralles.