Vida
De família benestant, marxà a Madrid per cursar estudis universitaris —estudià ciències químiques— i aviat es desvetllà la seva atracció per la creació artística, amb unes primeres temptatives en les arts plàstiques i el documental (1957-58).
El 1959 creà la productora Films 59, que encetà la seva activitat com a productor amb tres títols significatius en la història del cinema espanyol: Los golfos (1959), el primer de Carlos Saura; El cochecito (1960), de Marco Ferreri, i una coproducció amb UNINCI i el mexicà Gustavo Alatriste, i Viridiana (1961), retorn sonat de Luis Buñuel a la cinematografia espanyola que suposà la paralització de totes dues productores.
De tornada a Barcelona, donà suport a Jacinto Esteva en la producció del curt documental Alrededor de las salinas (1962) i en la fase inicial del projecte del llarg Lejos de los árboles (1963-70). Seguidament col·laborà amb el director i Ricardo Muñoz Suay en el guió d’Il momento della verità (1964), de Francesco Rosi.
Vinculat en un primer moment a l’Escola de Barcelona, en una primera etapa la seva filmografia té, en conjunt, un acusat compromís amb l’antifranquisme. Cercà la col·laboració del poeta Joan Brossa per al curt No compteu amb els dits (1967). En acudir a Brossa, cercà expressament l’aportació d’algú no viciat per les habituds del film convencional, en proposar-se fer un cinema de recerca i “sense trama”. Amb el revifament de Films 59, feu el llarg Nocturn 29 (1968), també amb l’aportació del poeta. Aquestes dues pel·lícules fetes en col·laboració amb el poeta promogueren grans polèmiques. En un procés de radicalització creixent, vinculat a l’activisme polític, la seva pràctica es traslladà al cinema independent, dintre ja d’una mena d’underground de forta repercussió social i política. Entre el 1969 i el 1973 realitzà documentals sobre diverses pràctiques, personalitats i fets de l’entorn artístic i cultural, a més de dos llargs amb la col·laboració encara de Brossa: Vampir-Cuadecuc (1969-70) —presentat el 1971 al festival de Canes i projectat al MoMA de Nova York l’any següent, però que no s’estrenà a Catalunya fins el 2008— i Umbracle (1971-72). És autor també de sèries sobre el pintor Joan Miró (Miró l’altre, 1969; Miró Tapís, 1973; Miró la Forja, 1973) i sobre el músic Carles Santos (Play Back, 1970; Acció Santos, 1973).
D’altra banda, dugué a terme una activitat docent, primer a l’Escola de Cinematografia Aixelà (1969-70), i tot seguit a l’Institut del Teatre de Barcelona, on impartí classes de llenguatge cinematogràfic (1969-70 i 1971-72), i contribuí a la difusió del fenomen del cinema independent. També ajudà en la producció d’alguns curts de Carles Santos, esdevingut un dels seus col·laboradors més íntims, Manuel Esteban i Emma Cohen, i el llegendari Béance/ Hortensia (1969) d’Antonio Maenza.
La seva notòria dedicació política, que a la dècada del 1970 es vinculà a l’Assemblea de Catalunya, afectà la seva filmografia, que s’endinsà en el cinema anomenat militant amb Informe general sobre unas cuestiones de interés para una proyección pública (1975-76), obre la situació política de l’Estat espanyol a la fi del franquisme i el postfranquisme. Tingué una intervenció destacada en la preparació del Congrés de Cultura Catalana. També fou senador per Girona de l’Entesa dels Catalans (1977-82) i diputat al Parlament de Catalunya (1980-84) i senador (1982-84) com a independent adscrit al PSUC. L’any 2000 abandonà tots els càrrecs que ocupava a Iniciativa per Catalunya. Des del 2001 és president de la Fundación Alternativas.
En un respir de la seva dedicació política, ressuscità Films 59 i realitzà el llargmetratge Pont de Varsòvia (1989), una reflexió sobre l’Europa posterior a la guerra freda, pel qual rebé un premi Sant Jordi de Cinematografia 1991 per la seva trajectòria. Posteriorment, entre d’altres, realitzà alguns documentals sobre temes d’art i literatura, produí Tren de sombras (1995-97, de José Luis Guerín) i dirigí el llargmetratge El silenci abans de Bach (2007, premi especial del jurat del Festival Internacional de Gijón i premi Ciutat de Barcelona 2008), sobre les relacions entre la música i les arts escèniques, a més del curt Mudança (2008), centrat en la figura de García Lorca. El 2015 presentà Informe General II. El rapto de Europa, documental centrat en l’independentisme català i el moviment dels indignats a l’Estat espanyol com a models dels nous processos socials.
Ocasionalment ha exercit com a director escènic del Concert irregular de Brossa (1968) i de l’òpera Asdrúbila de Santos (1992).
Conrea un cinema d’idees amb una plàstica sumptuosa i que posa al servei de la lluita contra la marginació del cinema català, amb un llenguatge revolucionari que reflecteix el seu amor a la llibertat total. La repercussió de la seva obra ha estat important i alguns dels seus films han estat presentats en molts països europeus i americans. El Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) presentà una revisió de la seva obra i relleu cultural amb el títol Històries sense argument (2001), i el 2002 feu donació al MACBA de 16 pel·lícules per tal d’impulsar una secció dedicada al cinema. El 2003 i el 2007 la seva obra fou objecte, respectivament, d’una retrospectiva en el Centre Georges Pompidou i el MoMA de Nova York.
Ha estat guardonat amb la Creu de Sant Jordi (1999), el Premi Nacional de cultura de cinema (2009), el Premi d’Honor de l’Acadèmia del Cinema Català (2012), el premi Jordi Dauder (2013) i la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona (2019).
Altres films
1969 “Aidez l’Espagne" / Miró 1937 (curtmetratge documental); “Premios Nacionales" (curtmetratge documental); Miró, l’altre (curtmetratge documental); Antonio Gades (migmetratge documental).
1970 Poetes catalans (migmetratge documental).
1972 Cantants 72 (migmetratge documental).
1973 Advocats laboralistes (migmetratge documental).
1973-74 El sopar (migmetratge documental).
1992 Art a Catalunya (migmetratge documental); Literatura Made in Barcelona (migmetratge documental, vídeo).
1996 Cròniques de la veritat oculta (pròleg-episodi de la sèrie de televisió).
Bibliografia
- d. a.: Dossier Pere Portabella, “Projeccions de cinema”, núm. 4, 2002, p. 32-50.
- Equip Cineclub Enginyers: Pere Portabella. CCE, Barcelona 1975.
- Expósito, M. (ed.): Historias sin argumento. El cine de Pere Portabella. Ediciones de la Mirada / MACBA, València / Barcelona 2001.
- Monterde, J.E. i Riambau, E.: Volver para perseverar (entrevista con Pere Portabella), “Archivos de la Filmoteca”, núm. 7, 1990, p. 27-33.
- Ponce, V. (ed.): Pere Portabella pres al camp de batalla. Diputació de València 1981; “Pere Portabella... y algunas marcas de su soledad fílmica”, Nosferatu, núm. 9, 1992, p. 60-67.
- Torres, A.M.: “Pere Portabella”, Cineastas insólitos. Nuer Ediciones, Madrid 2000, p. 57-71.