Començà publicant al Diari de Mataró i més tard a La Veu de Catalunya i a La Publicitat sota els auspicis de Francesc Cambó. Sacerdot des del 1941, després de la guerra civil de 1936-39 visqué apartat a la parròquia de Riells de Montseny, que es convertí a la postguerra en un dels primers fogars del catalanisme literari i d’on fou rector durant més de mig segle. El 1954, per exemple, hi organitzà una festa poètica de notable repercussió, la qual aplegà bona part dels poetes catalans que no eren a l’exili.
El 1935 publicà, amb el consell de Marià Manent, el primer llibre de poemes (Laetare), el qual encetà un nou camí en la poesia religiosa. Les seves composicions, formalment ben construïdes i de to sentenciós, presenten un món liricoreligiós vinculat a la terra i al paisatge, però lluny de la poesia mística convencional. Mostra influències de la Bíblia, de Prudenci i de Claudel, del qual fou traductor, i es desmarca de la lectura folklòrica de Verdaguer. El 1950 guanyà la primera edició del premi Ossa Menor amb Llengua de foc.
La seva producció poètica, sempre de temàtica religiosa i molt vinculada al paisatge del Montseny, és extensa i comprèn, entre d’altres, títols com L’ombra dels tres (1945), El pont de l’àguila (1951) —poemes montsenyencs—, Epifania (1952), Si el gra no mor... (1959), La pedra en la veu (1971), Llevat d’amor (1975), Cadolles de muntanya (1978), El crit del desert (1981), El petit gran do (1987), Versicles (1988), A mitja veu (1988), Gresol interior (1991), Intimitat (1992) i La llum del corriol (1997). Escriví la part literària del volum il·lustrat El Montseny (1975). També col·laborà en la versió catalana del breviari sacerdotal Litúrgia de les hores (1978) i en el llibre, amb xilografies d’Antoni Gelabert, La Seu adorant (1983).