Es formà, probablement, a Girona amb l’arquitecte i escultor Pere Morei. Hom li atribueix el sepulcre del bisbe Bertran de Mont-rodon (~1384) de la seu gironina, que mostra un avenç tècnic considerable quant al tractament naturalista del rostre de la figura jacent i a la geometrització de les formes a la manera flamenca, característiques que en les seves obres documentades alternà amb la fórmula idealitzada peculiar del gòtic francès. Realitzà la major part de la seva obra coneguda a Barcelona, on consta com a ciutadà en gairebé tots els documents. Després de viatjar a Flandes per tal de seleccionar la fusta, inicià vers 1394-96 el cadirat alt i la trona —acabada el 1403— de la catedral de Barcelona. Durant la realització d’aquestes obres es formà al seu entorn una important escola de tallistes, entre els quals cal citar Antoni Canet i Pere Oller, els quals foren els divulgadors a Catalunya de l’anomenat estil borgonyó, tendència que Sanglada manifesta amb timidesa en la figura jacent del sepulcre d’alabastre de Sant Oleguer (1406, catedral de Barcelona). Entre les obres que també li han estat atribuïdes cal citar la Mare de Déu amb el Nen, que, procedent de Santes Creus, es conserva al Museu Diocesà de Tarragona, i el grup d’escultures que l’any 1401 es col·locaren a la Sala de Cent de la Casa de la Ciutat de Barcelona.