Pere Serra i Postius

(Barcelona, 8 de maig de 1671 — Barcelona, 26 de març de 1748)

Erudit.

Vida i obra

D’ofici era botiguer de teles. Fou un austriacista convençut. Durant la guerra de Successió, i sobretot després, es dedicà a defensar la grandesa del passat de Catalunya com un espai diferenciat de la resta de l’Espanya dels Borbó. Alhora, la seva extremada religiositat –es feu terciari franciscà i ingressà en la confraria de la Mare de Déu de la Mercè– i les seves amistats amb religiosos feren que es decantés per escriure sobre la història eclesiàstica del Principat. Treballador infatigable, aplegà una valuosa biblioteca de volums impresos i de manuscrits i escriví una gran quantitat d’obres, la majoria en castellà, mancades d’esperit crític però plenes de notícies pintoresques, anècdotes il·lustratives, llegendes locals, expressions populars, que les converteixen en una font important d’història.

De jove, molt influït pel teatre castellà, copià Los desprecios en quien ama, obra representada a Barcelona el 1697. També escriví poesia, com un epitafi dedicat a Carles II, i recollí moltes sàtires polítiques en vers d’aquells anys.

Durant la guerra de Successió viatjà per tot Catalunya –fou un dels encarregats per la ciutat de Barcelona de la compra de vitualles– i visità convents i ermites, i els seus arxius i biblioteques. Seguint Narcís Camós, inicià, el 1708, la Historia Eclesiástica de Catalunya, en 12 volums, un per cada mes de l’any, que restà inèdita (manuscrits 186-197 de la BUB). En cada volum relatà els esdeveniments religiosos i seculars més importants ocorreguts en aquelles dates; es lamentà, per exemple, de com Catalunya fou abandonada pels seus aliats durant la guerra de Successió. També deixà inèdits un gran nombre d’obres sobre els prodigis i els miracles fets al Principat pels sants i les relíquies (Urna inmortal), per la Vera Creu (Árbol de vida), les espines de la corona de Crist (Cataluña coronada) o el Santíssim Sagrament (Milagros y favores), així com catàlegs de cardenals catalans, de monestirs i esglésies. 

Visità moltes vegades Montserrat i recopilà tots els miracles, prodigis i qualsevol altre aspecte relacionat amb la religiositat popular catalana. Una prova d’això foren les seves obres impreses: Villancicos que se cantaron en la solemnidad de la Procesión y velo negro de Sor María Rosa Serra y Postius... (1707); Prodigios y finezas de los Santos Angeles, hechas en el Principado de Cataluña... (1726); Historia verdadera de la Aparición de Nuestra Señora de Montserrat y los Condes de Barcelona (s. d.); Epítome histórico del portentoso Santuario y Real Monasterio de Nuestra Señora de Montserrate (1742; i 2a ed. ampliada i dedicada al seu mecenes, Joan V de Portugal, 1747); Siete Maravillas raras del Principado de Cataluña. Dedicadas al Apóstol de la primitiva iglesia; anacoreta del País Catalán: Glorioso San Magín (1745); Indice de los Santos y de los Varones y de las Mugeres insignes en Santidad del Principado de Cataluña (1746); Resumen de la vida de Santa Eulalia de Barcelona (1746), i Trecenario de la insigne Virgen, e invencible Martyr, la noble barcelonesa Santa Eulalia (1746).

Els seus projectes literaris sumaven 27 obres i també es té constància de deu treballs més, com ara un dietari dels anys 1701-02. Així mateix, traduí al català l’obra del pare Anton Vicenç Domènec Lo pagès sant del Vallès, gloriosíssim màrtir i ditxós català sant Medir. Sa vida, miracles i martiri (1733).

Un dels seus treballs inèdits, Lo perquè de Barcelona, publicat per Ramon D. Perés el 1929, és molt interessant perquè aplega llegendes barcelonines, l’origen dels noms dels carrers, però també els canvis urbanístics que sofrí la ciutat –l’enderroc dels barris de la Fusina i de la Ribera– per a construir la Ciutadella. Està escrita en forma de diàleg en el qual l’autor és un dels interlocutors, i un dels altres dos un fill d’un austriacista emigrat; és una descripció molt viva i acolorida de la Barcelona de l’època.

Fou famós per la seva erudició i per la biblioteca que aplegà, que deixava consultar a tothom que anava a les tertúlies que feia a la seva botiga. Es relacionà amb Pau Ignasi de Dalmases, amb el jurista Bonaventura de Tristany, amb el bisbe de Girona Taverner i d’Ardena, amb el comte Darnius, amb l’arxiver de Montserrat, Dom L. Raventós, amb el canonge de Girona A. Bastero, entre d’altres, i també era conegut de Josep Finestres. La seva ambició intel·lectual rebé un premi quan, el 1729, fou admès a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Fins a la mort, Serra hi llegí una trentena de memòries de temàtica antiga i medieval sobre Catalunya; impulsà la secció d’història, i llançà la idea de fer un diccionari d’història de Catalunya.

En l’àmbit històric, destaquen alguns manuscrits escrits sempre amb la intenció de demostrar l’existència d’una trajectòria pròpia catalana trencada pels Borbó: foren treballs on feu la llista dels diputats i dels oïdors de comptes de la Generalitat, o una genealogia dels comtes de Barcelona, des de Bara (803) fins a Carles II. De fet, de l’Epítome Histórico... (1742) només s’edità el primer volum, perquè Serra hi col·locà els retrats de tots els comtes de Barcelona, excepte el de Felip V i el de Lluís I. La segona edició sortí el 1747 sense cap gravat.

Volgué demostrar que, si bé en el període de domini polític de gots i francs hi hagué una unió entre els pobles peninsulars, sobretot gràcies a una mateixa fe religiosa, la irrupció dels àrabs trencà aquesta unitat. I com que Catalunya patí molt lleument la presència dels musulmans, preservà millor la fe cristiana. La religió, segons Serra, fou un llaç molt important d’unió entre els fidels catalans i la dinastia regnant als segles XVI i XVII.

Bibliografia

  • Beltran, J.L.; Espino, A.; Toledano, LL.F. (1992): “Pere Serra i Postius y el criticismo historiográfico en la Barcelona de la primera mitad del siglo XVIII”. Manuscrits, 10, p. 315-330.
  • Brown, K. (1989): “Encara més sobre Pere Serra Postius”, dins Badia i Margarit A.M. i Camprubí, M. (ed.): Actes del Vuitè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Barcelona, PAM, II, p. 267-289.
  • Madurell Marimon, J.M. (1956): “Pedro Serra Postius”. Analecta Sacra Tarraconensia, XXIX, p. 345-400.
  • Madurell Marimon, J.M. (1973): “Más sobre Pedro Serra Postius”. Analecta Sacra Tarraconensia, XLVI, p. 387-421.
  • Tres i Arnal, J. (ed.) (2006): Serra i Postius, Pere: Lo perquè de Barcelona y memòrias de sas antiguedats. Barcelona, Fundació Pere Coromines.