Pere Tarrés i Claret

(Manresa, Bages, 30 de maig de 1905 — Barcelona, Barcelonès, 31 d'agost de 1950)

Pere Tarrés i Claret

© Fototeca.cat

Metge i eclesiàstic.

Fill d’obrers, alternà l’estudi de la medicina amb una forta activitat dins la Federació de Joves Cristians de Catalunya, de la qual fou dirigent del 1931 al 1936. Com a vicepresident del consell federal participà en tota mena d’assemblees de l’entitat i escriví nombroses Glosses al setmanari Flama. Exercí de metge a Avinyó i a Monistrol de Calders fins que s’establí a Gràcia. Malgrat que durant els primers mesos de la Guerra Civil Espanyola fou perseguit per la seva militància cristiana i hagué de viure amagat, al maig del 1938 fou mobilitzat en un cos de sanitat fins a la fi de la guerra. Tingué una acció destacada com a metge en la batalla de Baladredo, al juliol. Després de la guerra ingressà al seminari de Barcelona i, un cop sacerdot (1942), fou vicari a Sant Esteve Sesrovires i es llicencià en teologia a Salamanca (1944). L’ambient eclesiàstic de la postguerra l’apartà del seu apostolat preferit, entre els joves, però treballà sis anys als Centres d’Acció Catòlica femenina de Sarrià. El 1947, amb Gerard Manresa, fundà la Clínica Sanatori de la Mercè i intervingué en diverses obres assistencials. El 1949 fou nomenat consiliari de l’Escola Catòlica d’Assistents Socials, on també exercí de docent. El 1973 li fou publicat el seu Diari de guerra. Al setembre del 2004 fou beatificat.

L’any 1985, a partir del Servei de Colònies de Caritas, fou creada la Fundació Pere Tarrés, organització no lucrativa d’acció social i educativa, fonamentada en l’humanisme cristià, dedicada a la promoció de l’educació en el temps lliure, el voluntariat, la millora de la intervenció social i l’enfortiment del teixit associatiu. L’any 2016 l’entitat rebé la Creu de Sant Jordi.