Notari. El 1517 el consell municipal d’Oriola el nomenà, juntament amb Pere Palomares, síndic prop del rei Carles I a Galícia per a demanar la creació del bisbat d’Oriola. Fou el 1520, ensems també amb Palomares, un dels promotors de la Germania a Oriola: elegit síndic del poble, a mà armada notificà als oficials reials i als cavallers la rebel·lió, i a costa seva, amb d’altres a València, on s’agermanaren amb els de la capital, comprà banderes i tambors. Propagà la rebel·lió a part del regne de Múrcia i marquesat de Villena. Sembla que fou marginat per una fracció d’agermanats i fou forçat a deixar el càrrec de síndic.
Arran de la rendició de la ciutat a les tropes del marquès de Los Vélez, fugí a Castella a terres d’aquest; mentrestant, el seu fill lluitava com a patge de Ramon de Rocafull al servei del lloctinent general Diego de Mendoza. Gràcies a la influència del marquès, fou inclòs en el perdó general del lloctinent (1521). Germana de Foix, lloctinent de València, el processà, però l’inclogué també en el perdó; tanmateix, li interdí de tornar al Regne de València. Les repetides peticions del justícia i els jurats d’Oriola al rei (1525) i al lloctinent (1527) que fos empresonat i no li fos permès de tornar sembla que foren infructuoses.