D’ètnia gitana, d’infant formà el duo Los Hermanos Montenegro amb la seva germana, en el qual començà a actuar de manera no professional. Posteriorment, es dedicà a la venda ambulant durant molts anys mentre continuava cantant i tocant la guitarra en locals de la Costa Brava, de Barcelona i del Maresme. Cada cop més conegut, es professionalitzà a mitjan anys seixanta i es traslladà a Madrid, on es consolidà en un estil propi amb temes d’èxit com Una lágrima, Saboreando, El muerto vivo o Borriquito como tú. El 1974 participà en el Festival d’Eurovisió interpretant Canta y sé feliz. Feu també gires internacionals per Europa i l’Amèrica Llatina.
El 1982 interrompé l’activitat artística per a exercir com a pastor de l’Església evangèlica de Filadèlfia i es dedicà a predicar i a cantar música religiosa durant les cerimònies evangèliques fins el 1992, que retornà als escenaris amb una actuació molt celebrada en la clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona. Des d’aleshores enregistrà els discs Gitana hechicera (1992), Cómo me gusta (1993), Que disparen flores (1995), Jesús de Nazareth (1996), Rey de la rumba (2000), Que levante el dedo (2007) i De los cobardes nunca se ha escrito nada (2009).
Fou el principal exponent de la rumba catalana (rumba), fusió de pop-rock, flamenc, rumba, mambo i altres gèneres, en la qual predominen els temps ràpids i un so molt percussiu de la guitarra, les palmes i el piano o els bongos. Entre les seves influències hi havia Elvis Presley i la música cubana. Amb Antoni González, El Pescaílla, es disputà l’autoria del ventilador, és a dir, la manera característica de tocar la guitarra en la rumba catalana.
El 1998 rebé la Creu de Sant Jordi i el 2008 la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona al mèrit artístic. Entre finals dels anys seixanta i principis dels setanta actuà en diverses pel·lícules i el juny de 2013 tingué una actuació destacada en el multitudinari Concert per la Llibertat organitzat per Òmnium Cultural i altres entitats.