Queda repartida entre els departaments francesos de Dordonya i Olt i Garona. És formada per altiplans calcaris, poc elevats (de 100 a 300 m), coberts per sediments sorrencs i argiles procedents del Massís Central, i que presenta, a vegades, un aspecte ondulat. És coberta en gran part per boscs de roures i castanyers. Els recursos principals són l’agricultura, amb conreus de cereals, fruiters i vinya. Producció tradicional del Perigord són les tòfones. També hi ha ramaderia i avicultura, en la qual es destaca la cria d’oques i ànecs que ha donat origen a l’elaboració del foie-gras. La comarca es divideix en Alt Perigord, amb capital a Perigús, i Baix Perigord, amb capital a Sarlat. Ocupada inicialment pel poble dels petrocorii, sotmès pels romans, la regió fou organitzada com a comtat pels merovingis. Amb el feudalisme, depengué successivament dels ducs d’Aquitània, dels d’Angulema i dels de la Marca. La seva dinastia comtal descendia de BosóI (mort el 968), comte de la Marca, però es limitava a la possessió d’alguns castells i no pogué desplegar-se perquè es trobava entre les terres que cobejava el rei d’Anglaterra, esdevingut duc d’Aquitània el 1152, i del rei de França, que reclamava la regió. Com a país de frontera fou saquejat moltes vegades fins el 1453. Els darrers comtes de la dinastia local foren desposseïts pel rei Carles VI (1398-99), i el Perigord passà successivament a les cases d’Orleans (1400), de Penthièvre (1437) i dels Albret (1481). Enric IV el fusionà definitivament amb el domini reial.