A l’interior, tret dels casos de Sethi I, Ramsès II, Merenptah i Ramsès III, l’autoritat del faraó decau ràpidament, cosa que afavoreix l’ascensió del clergat d’Ammó, beneficiari d’innombrables donacions dels reis. L’economia pateix la manca d’un poder fort i el país s’empobreix. La corrupció administrativa i el lladronici esdevenen cosa normal (saqueig sistemàtic de la necròpoli tebana). A l’exterior, la política ofensiva de la dinastia XVIII a Síria-Palestina és continuada, sense tant d’èxit, per Sethi I i Ramsès II. A partir, però, de la XX es torna defensiva i el camp de batalla passa d’aquesta regió a Líbia (atacs dels pobles de la mar [poble], de diverses tribus líbies). En el camp cultural, la decadència també és evident, tant en la religió —incorporació d’algunes divinitats asiàtiques al panteó egipci, recurs als oracles per arreglar litigis o afers de l’administració, augment del culte als animals— com en l’art —tendència al colossalisme en l’escultura (estàtues gegants de Ramsès II a Abu Simbel) i en l’arquitectura (Temple de Madīnat Habu), matusseria dels artistes i dels artesans—, en el lingüístic —l’ortografia i la sintaxi del neoegipci, en ús des del regnat d'Akhenaton, apareixen inútilment recarregades—. Per contra, la literatura del període és rica: és l’edat d’or de la rondallística (Aventures d’Horus i Seth, Conte dels Dos Germans, etc) i de la poesia amorosa. El període és, amb tots els seus defectes, la darrera gran època de l’Egipte faraònic i la que ha lliurat més texts.
m
Història