Traducció més aviat del mot grec prósopon (i no del d'hypóstasis, bé que hom parla generalment de les hipòstasis divines), i en contraposició a l’única natura o ousía de Déu, el terme de persona (com també el de natura) és emprat en relació amb la Trinitat encara més analògicament que no ho és en la cristologia, per tal com no significa en Déu cap triplicitat d’individus (ni de consciències o de voluntats, que són úniques), sinó solament el contrast interrelatiu que la realitat divina manté en ella mateixa com a misteri absolutament transcendent (Déu Pare), com a paraula d’amor i de lliurament d’ell mateix i de comunicació ad extra (Déu Fill) i alhora com a força i vida (Déu Esperit) que es fa immanent a un altre tot restant transcendent a ell (déu, Esperit Sant); expressió d’aquesta analogia de l’ús del concepte de persones referit al Déu cristià és així mateix el fet que només el Pare ha estat específicament representat divinoantropològicament (és a dir, personalment), mentre que la representació del Fill ha estat sols com a Crist i la de l’Esperit Sant sempre ha estat simbòlica (preferentment com a colom) i l’Església mai no n'ha acceptat una figura antropologicopersonalista.
f
Cristianisme