Els homes són iguals davant el dret, però segons les situacions en què es troben es modifica llur capacitat jurídica o d’obrar, com ara els casos de bogeria o de minoritat. L’existència de la persona física comença en el moment del seu naixement, però, àdhuc abans d’aquest, el concebut és tingut ja per nascut en tot allò que li és favorable (així, hi ha obligació de prestar aliments, a càrrec de l’herència del marit, a la vídua embarassada; no es pot executar la sentència de pena de mort en una dona embarassada; hom pot instituir hereus els fills d’un matrimoni futur). En l’ordre civil es té per nascut el fetus que tingui figura humana i hagi viscut vint-i-quatre hores enterament separat del si matern; en els parts dobles, hom considera primogènit el primer nascut. La persona física s’identifica mitjançant el nom i el cognom, un domicili i el registre civil. L’extinció de la persona física es produeix per la mort. Els drets inherents a la persona s’extingeixen amb la mort del titular; els altres drets es transmeten per herència. En el dret romà, quan en un accident no era possible de determinar quina de diverses persones que s’havien d’heretar entre elles havia mort primer, s’establiren presumpcions de premoriència o commoriència, de manera que si morien junts pares i fills hom suposava que havien mort primer els fills impúbers abans que no els pares o primer els pares si els fills havien arribat a la pubertat. En les legislacions modernes, per contra, quan es dubta, entre dues o més persones que s’han d’heretar, quina d’elles ha mort primer, el qui sostingui la mort anterior de l’una o l’altra haurà de provar-ho, i a manca de prova hom presumeix la mort simultània, amb la qual cosa és exclosa tota transmissió de drets d’una persona a una altra.
f
Dret civil