La infecció en humans es produeix directament per la picada de les puces o per la mossegada de mamífers infectats (molt especialment rates), i també pel contacte amb materials o teixits infectats o per inhalació. El bacteri Yersinia pestis, aerobi i gramnegatiu, fou descobert simultàniament per Shibasaburo Kitasato i Alexandre Yersin l’any 1894. Presenta tres formes típiques: la pesta septicèmica (poc freqüent, amb invasió ràpida de la sang, febre molt alta, coma i mort), la pesta pulmonar (també mortal, amb febre, dispnea, tos i expectoració sangonosa) i la pesta bubònica (més freqüent i no tan greu, amb doloroses tumefaccions ganglionars, que constitueixen el símptoma més característic). Les epidèmies de pesta han causat estralls; són particularment recordades per llur extensió i violència les anomenades pesta antonina (segona meitat del segle II), pesta de Justinià (a mitjan segle VI) i sobretot la Pesta Negra del segle XIV.
L’any 2018 l’anàlisi genètica de restes humanes permeté identificar el cas més antic de pesta conegut (uns 5.000 anys) a Suècia. A mitjan segle XVII la malaltia es propagà una altra vegada per gairebé tot Europa i provocà un gran nombre de víctimes. Hom ha descrit altres epidèmies fins al començament del segle XX, però cap no ha tingut la gravetat ni l’amplitud de les pestes medievals. Descoberts l’agent causal i els vehicles de transmissió, ha estat fàcil de portar a terme una àmplia labor profilàctica (lluita contra rates i insectes, vacunació), que ha millorat considerablement els resultats de les antigues quarantenes, ara reglamentades i atenuades per una legislació sanitària internacional que té en compte els nous coneixements científics. El tractament específic actual (seroteràpia, quimioteràpia) resulta eficaç en la majoria dels casos. La malaltia ha deixat de constituir la gran calamitat pública que havia causat espectaculars baixes demogràfiques i havia suscitat moviments de pànic col·lectiu fins poc abans del segle XVIII. Tot i això persisteix en focus més o menys aïllats. Entre el 2010 i el 2015 l’Organització Mundial de la Salut va comptabilitzar 3.248 casos arreu del món, 584 dels quals van ser fatals, i aquests anys identificava la República Democràtica del Congo, Madagascar i el Perú com els estats on aquesta infecció era endèmica.
La pesta als Països Catalans
Als Països Catalans, la pesta fou un flagell constant durant tota l’edat mitjana que, com a tota l’àrea mediterrània, solia seguir a curta distància els anys de secada i les guerres. La manca de dades estadístiques fiables (fins al segle XVIII, quan la pesta ja havia desaparegut, de fet) fa impossible de conèixer la incidència de les successives epidèmies damunt la demografia catalana. Foren importants les pestes del regnat d’Alfons I de Catalunya-Aragó (especialment la de 1195-96) i la del 1285 a Girona (que contribuí a la victòria catalana damunt la invasió francesa de la croada contra Catalunya). Més greu fou la Pesta Negra del 1348, que feu caure la demografia catalana en un règim de tipus catastròfic, per la repetició constant d’epidèmies de pesta durant cent setanta anys, a un ritme que sovint era decennal: 1362-63, 1371, 1381, 1396-97, 1410, 1429, 1439, 1448, 1465-66, 1476, 1483, 1486, 1493-94, 1497, 1501, 1507, 1521-23; els anys intermedis la pesta romania somorta, però sovint reapareixia en forma de brots aïllats. La situació millorà durant el segle XVI, però el XVII la pesta reaparegué i desencadenà damunt els Països Catalans una terrible epidèmia que s’inicià al País Valencià, s’estengué cap al Principat (1649-53) i passà a Mallorca, Eivissa i Sardenya (1652-53 i 1656, respectivament). L’epidèmia contribuí a debilitar Catalunya durant la guerra dels Segadors i deprimí profundament l’economia catalana, prou trasbalsada per la guerra. Després d’aquesta epidèmia, hi hagué encara alguns brots aïllats de pesta —entre els quals destacà el de Tarragona del 1689—, que assenyalaren la fi de la malaltia als Països Catalans.
La pesta en la religió i el folklore
Juntament amb la fam i la guerra constitueix el triple flagell de Déu amb vista a l’extermini i càstig d’un poble; unides als terratrèmols, les pestes són precursores de la fi dels temps. La litúrgia romana, sobretot en les Lletanies dels Sants, demana a Déu que estalviï o alliberi d’aquest triple flagell. El tema ha estat molt tractat en la iconografia de tots els temps. A l’època medieval, són característiques les danses i representacions (dansa de la mort) reproduïdes en moltes miniatures.