Fill de pare austríac i mare de la minoria eslovena de Caríntia, passà part de la infantesa al Berlín ocupat i el 1948 retornà a la seva localitat natal. Començà estudis de dret a la Universitat de Graz, que abandonà el 1965 per a dedicar-se professionalment a la literatura, després de la publicació del seu primer recull de narracions, Die Hornissen (‘Les vespes’, 1965). La seva producció, situada entre l’hermetisme i la provocació, aviat el convertí en un destacat exponent de l’avantguarda, que, amb el temps, ha assolit un accent inconfusible i sovint discutit.
De la seva narrativa, sovint d’encasellament difícil en els gèneres convencionals (novel·la, crònica, assaig, dietari, etc.) cal destacar, a més de l’esmentada, Der Hausierer (‘El marxant’, 1967), Die Angst des Tormanns beim Elfmeter (‘La por del porter davant el penal’, 1970), Der kurze Brief zum langen Abschied (‘La curta carta per al llarg comiat’, 1972), Wunschloses Unglück (‘Desgràcia sense desig’, 1972), semiautobiogràfica, que parteix del suïcidi de la seva mare, Die Stunde der wahren Empfindung (‘L’hora de la veritable sensació’, 1975), Falsche Bewegung (‘Fals moviment’, 1975), Die linkshändige Frau (‘La dona esquerrana’, 1976), Das Gewicht der Welt (‘El pes del món’, 1977), espècie de diari dels anys viscuts a París, Die Lehre der Sainte-Victorie (‘La lliçó de Santa Victòria’, 1980), Die Abwesenheit (‘L’absència’, 1987), Nachmittag eines Schriftstellers (‘Tarda d’un escriptor’, 1987), Versuch über die Juke-Box (‘Assaig sobre el Juke-Box’, 1990), Der Bildverlust oder Durch die Sierra de Gredos (‘La pèrdua de la imatge o per la Serra de Gredos’, 2002), Die Geschichte des Dragoljub Milanović (‘La història de Dragoljub Milanović’, 2011), Die schönen Tage von Aranjuez. Ein Sommerdialog (‘Els bells dies d’Aranjuez. Un diàleg d’estiu’, 2012), Versuch über den Pilznarren (‘Assaig sobre els fanàtics dels bolets’, 2013) i Die Obstdiebin. Oder Einfache Fahrt ins Landesinnere (‘La lladre de fruites. O un viatge simple terra endins’, 2017).
També és autor d’obres teatrals: Publikumsbeschimpfung (‘Insults al públic’, 1966), Selbstbezichtigung (‘Autoinculpació’, 1966), Kaspar (1967), Hilferufe (‘Crits d’auxili’, 1967), Über die Dörfer (‘Sobre els pobles’, 1981), Zurüstungen für die Unsterblichkeit (‘Preparatius per a la immortalitat’, 1997), Untertagblues (‘Blues subterrani’, 2004), Spuren der Verirrten (‘Petges dels extraviats’, 2006) i Immer noch Sturm (‘Encara la tempesta’, 2010). Algunes obres seves tenen versió cinematogràfica: Publikumbeschimpfung (1966) i Kaspar (1969), dirigides per Claus Peyman, Ville étrangère (1988, direcció de Didier Goldschmitt), versió de la seva obra Stunde der wahren Empfindung, entre d’altres. Ha col·laborat amb Wim Wenders en els guions de 3 amerikanische LP’s (1969) i Der Himmel über Berlin (1987), director que també ha rodat les versions de Die Angst des Tormanns beim Elfmeter (1972) i Die schönen Tage von Aranjuez (2016), amb guió del mateix Handke. Ha dirigit Chronik der laufenden Ereignisse (‘Crònica dels esdeveniments en curs’, 1971) i Das Mal des Todes (‘La malura de la mort’, 1985), a més de les versions de les obres pròpies Falsche Bewegung (1975), Die linkshändige Frau (1978) i L’absence (1992, basada en la seva novel·la Die Abwesenheit).
El 1996 publicà Eine winterliche Reise zu den Flüssen Donau, Save, Morawa und Drina oder Gerechtigkeit für Serbien (‘Un viatge d’hivern als rius Danubi, Sava, Morava i Drina, o justícia per a Sèrbia’), reportatge en el qual defensà el règim de Slobodan Milošević i que suscità una agra polèmica, tema al qual retornà amb Unter Tränen fragend. Nachträgliche Aufzeichnungen von zwei Jugoslawien-Durchquerungen im Krieg (‘Interrogants entre llàgrimes. Cròniques retrospectives de dos viatges a través de la Iugoslàvia en guerra’, 1999) i altres títols, acompanyats de polèmiques similars. La seva obra literària ha estat reconeguda amb els premis Büchner (1973, que retornà el 1999 en protesta pels bombardeigs de l'OTAN a Belgrad), Franz Kafka (2009), Ibsen (2014) i Nestroy (2018) de teatre i amb el premi Nobel de literatura (2019).