Consta d’una caixa de ressonància de fusta, que conté una taula harmònica de fusta d’avet, a sobre de la qual hi ha un marc o bastidor de ferro de fosa que ocupa tot l’espai de la caixa de ressonància. El bastidor és d’una sola peça i d’una gran resistència, per tal de suportar la gran tensió a què estan sotmeses les cordes. Aquestes estan subjectades a un extrem del bastidor mitjançant un suport i per l’altre al claviller, de fusta de consistència dura, generalment de faig, que s’insereix en el mateix bastidor. Les cordes són d’acer, de diferent gruix i llargada depenent de l’alçada de la nota: com més llarga i gruixuda és la corda, més greu és el so; les cordes que corresponen a les notes greus són revestides de fil de llautó o de coure. Hi ha una sola corda per a les notes més greus, doble corda per a les notes greus, i triple corda per a les notes centrals i agudes, les quals són percudides amb un sol martell per cada grup de cordes.
piano vertical (a dalt) i mecanisme (a baix): polsant la tecla, la bàscula alça l’escapament i aquest empeny el martellet, mentre el braç esquerre de la bàscula fa que l’apagador se separi de la corda
© Fototeca.cat
El mecanisme d’acció del piano consta d’un teclat situat sobre un teler o suport de la caixa, amb proteccions de feltre en alguns punts per tal d’evitar sorolls i vibracions residuals produïdes pel moviment de les tecles. A través d’aquest teclat el pianista posa en acció uns petits martells de fusta recoberts de feltre, d’excepcional duresa i de gruix variable, per mitjà dels cavallets, peça intermèdia entre la tecla i el martellet, formada per una petita palanca que empeny el martellet contra la corda. El nombre de tecles del piano és de 85-88, blanques per a la gamma diatònica i negres per a la gamma cromàtica. Altres elements del piano són els apagadors, els quals apaguen les ressonàncies harmòniques de les cordes mitjançant unes petites falques de feltre fi, que es posen en acció quan hom deixa de prémer la tecla. Els pedals, destinats a modificar l’impacte del martell sobre les cordes, poden ser dos o tres. El de la dreta, o forte, té per missió augmentar la durada dels sons harmònics alliberant les cordes de l’apagador; el de l’esquerra, o celeste, redueix l’amplitud sonora mitjançant el desplaçament dels martellets, sigui pel desplaçament lateral amb el qual el martell toca 1 o 2 cordes del grup en lloc de 3, en el piano de cua, o bé reduint la distància entre els martells i les cordes, en els pianos verticals. El pedal central, o pedal de pràctiques o sordina, és opcional; pot quedar en posició fixa i té per missió reduir la sonoritat interposant una llarga tira de feltre entre els martellets i les cordes. Per mitjà de l'escapament el martellet retorna ràpidament a la posició inicial, la qual cosa permet que les cordes vibrin lliurement i facilita, alhora, la repetició de la nota fins i tot abans que la tecla hagi retornat a la posició inicial.
Piano de cua
Els orígens del piano es troben en la necessitat de millorar la sonoritat del clavicordi i el clavicèmbal. Amb aquest objectiu, el constructor de clavicordis italià Bartolomeo Cristofori (1655-1731) fabricà un nou instrument, el 1709, amb el nom de gravicembalo col piano e forte, posteriorment anomenat fortepiano, o també pianoforte, i que, evolucionat tècnicament, rebé definitivament el nom de piano. Si bé aquell instrument no fou acceptat immediatament per part de músics i compositors, les seves possibilitats sonores foren adoptades gradualment per altres constructors, sobretot a partir de les darreres dècades del segle XVIII, millorant progressivament els problemes derivats de la gran tensió a què s’havia de sotmetre les cordes en els antics bastidors de fusta, els quals foren posteriorment substituïts per bastidors de ferro. Els constructors que destaquen en aquesta primera època per haver introduït importants millores en l’instrument de Cristofori són: l’alemany Gottfried Silbermann (1753), el francès Érard (1795), l’anglès John Broadwood (1774), el vienès A. Stein (1777) i Isaac Hawkins (1800) a Filadèlfia, entre d’altres. Al segle XIX sobresurten els noms d’A. Babcock (1825), de Boston, C. Pleyel, a París, i H.E. Steinway, a Nova York. Al segle XX irromperen amb força els pianos japonesos i americans, amb una producció en sèrie i a gran escala, entre els quals destaca la marca japonesa Yamaha. Als Països Catalans cal esmentar els constructors Xavier Boisselot (Montpeller 1811 - Marsella 1893), la representació barcelonesa de Chassaigne et Frères i les marques Estela i Cussó. Per les seves característiques, el piano ha esdevingut l’instrument central de la música clàssica del segle XIX i la primera meitat del XX. Les dues principals categories del piano actual són el gran piano, de cua, propi de les sales de concerts i grans espais, amb les variants de mitja cua i quart de cua, i el piano vertical, o de paret, utilitzat bàsicament per a l’estudi i en l’àmbit domèstic. D’entre els pianos antics sobresurten el piano de taula, del final del segle XVIII, i el piano dret, o piano girafa, entre d’altres. El piano és un dels instruments més utilitzats en la producció musical dels segles XIX i XX, amb importants pianistes que han destacat pel domini virtuosístic de l’instrument, i compositors que li han dedicat algunes de les seves obres més belles, per a piano sol o amb orquestra. Entre d’altres destaquen Schubert, Schumann, Chopin, Brahms, Liszt, Mendelssohn, Debussy, Bartók i Schönberg; però fou Beethoven qui desenvolupà al màxim les possibilitats harmòniques, gairebé orquestrals, del piano.