La geografia
Constitueix pràcticament l’alta conca del Po i comprèn el vessant italià dels Alps Occidentals, des del coll de Tenda al del Simplon, a excepció de l’alta conca del Dora Baltea o Vall d’Aosta, i el vessant nord de l’Apení Lígur, per la qual cosa la regió és encerclada per tres costats d’un gran conjunt muntanyós (més del 45% del territori) i oberta a l’est vers la plana del Po. Als Alps Piemontesos, que es caracteritzen per les formes aspres i agudes, s’hi troben alguns dels massissos alpins més importants, com el Monte Rosa (4.645 m) i el Gran Paradiso (4.061 m). Els Apenins, al sud, no ultrapassen els 1.500 m. Hi ha una regió de turons, d’origen sedimentari al nord i morènic al sud. La plana, que representa un 20% de la regió, és formada per materials sedimentaris arrencats per l’erosió a les muntanyes i constitueix l’extrem occidental de la gran plana padana.
El clima és continental a causa de la barrera muntanyosa que priva la regió de la influència de la mar. Les precipitacions són molt més abundoses a la muntanya (3.000 mm anuals) que a la plana (1.000 mm anuals). Hidrogràficament pertany a l’alta conca del Po, formada per aquest riu amb el Dora Riparia, Dora Baltea, Pellice i Orco, entre altres afluents.
La població es concentra principalment a la zona del pediment i sobresurt en especial la província de Torí. L’àrea agrícola més productiva és el sector de la plana i dels turons, i els conreus principals són els cereals (blat, blat de moro i arròs —aquest amb el 57% de la producció total—), patates, fruiters i vinya. És important també la ramaderia bovina i l’explotació del bosc. La indústria és, però, l’activitat preponderant (més del 55% de la població activa). Sobresurt en especial la de l’automòbil a Torí, però també tenen importància les manufactureres dels sectors mecànic, tèxtil, de la confecció i químiques, seguides de les papereres, de la fusta i alimentàries; hom ha creat importants indústries de producció de ceràmica, cristall i porcellana i indústries mecàniques.
La història
Part de la Gàl·lia Transpadana i de la Ligúria, a l’època romana, passà successivament al domini dels capitosts bàrbars Odoacre (476-493) i Teodoric (493-526). El 555 fou ocupat pels bizantins, i més tard pels llombards, que el dividiren en ducats, convertits en comtats pels francs. Al segle X hom hi introduí les marques, entre les quals destacaren les d’Ivrea, Torí i Ligúria. En morir Arduí d’Ivrea (1015), el seu marquesat fou pres per Oderic Manfred, marquès de Torí; la filla d’aquest, Adelaida, es casà amb Humbert I Blancamà, comte de Savoia, en morir el qual (1091) el país se separà del casal savoià. Aquest, però, intentà de reconquerir-lo fins al començament del segle XIII. En morir Joana I de Nàpols (1382), Amadeu VI de Savoia n'obtingué les possessions del Piemont; i amb la mort de Lluís d’Acaia (1419), que no tenia hereus masculins, Amadeu VIII assolí la resta del país. Des d’aleshores, la seva història restà unida a la de Savoia.