Llicenciat en medicina a París (1861), on s’interessà especialment per les plantes medicinals, posteriorment estudià a les universitats alemanyes de Heidelberg i de Fribourg-en-Brisgau, on se centrà en l’estudi de monocotiledònies i líquens. El 1869 fou nomenat professor de botànica a la Universitat d’Estrasburg, i el 1872, de la de Nancy. Ben aviat entrà en contacte amb la regió vinícola de Bordeus, on la fil·loxera (Phylloxera vastatrix) causava molts danys. Traslladat a Bordeus (1876), fou el primer en concebre la possibilitat d’empeltar les varietats europees sobre portaempelts americans que són resistents a aquest afídid com a opció per a controlar aquesta plaga. Ràpidament s’adoptà aquesta opció però foren necessaris encara trenta anys per superar aquest problema de la vinya europea. Tanmateix, la utilització dels portaempelts americans afavorí però l’entrada a Europa del míldiu de la vinya (Plasmopara viticola), una malaltia produïda per un fong que pertany a la família de les peronosporàcies. Per això, inicià una sèrie d’experiments, en col·laboració amb el professor de química a la Universitat de Bordeus Ulysse Gayon, per crear l’anomenat brou bordelès, un fungicida constituït per una barreja de sulfat de coure (CuSO4) i calç (CaO) en aigua, que també ha estat utilitzat àmpliament per a combatre el míldiu de la patata (Phytophthora infestans). És autor de diverses publicacions que contenien els resultats dels seus experiments.