Professor de geologia i mineralogia a l’escola de mines de Saint-Étienne (1885-94) i de l’École de Mines de París (des del 1894), dirigí el Service de la Carte Géologique de França. Fou un dels principals sostenidors de la teoria del mantell de corriment. De les seves obres cal destacar Les nappes des Alpes orientales et la synthèse des Alpes (1903) i, com a poeta, À la gloire de la Terre (1922) i La joie de connaître (1926). El seu nebot, Henri Termier (Lió 1897), geòleg també, fou cap del Service Géologique del Marroc (1940-45) i professor a Alger (1945) i a la Sorbona (1955). Les seves obres més importants són Traité de géologie (n'han apareguts cinc volums) i Traité de stratigraphie et de paléogéographie.