Aquesta característica fou estudiada des de mitjan segle XX en cristalls de silici i de germani sotmesos a dopatge, i s’aprofità per a desenvolupar elements de circuit elèctric que exercien de sensors mecànics, sobretot a partir de silici.
Aquests sensors foren perfeccionats i miniaturitzats mitjançant processos nanotecnològics fins a esdevenir sistemes microelectromecànics (MEMS) al final del mateix segle, i es continua investigant per optimitzar el funcionament dels transistors de silici. El 2006 un equip de físics dels EUA afirmaren observar el que anomenaren piezoresistència gegant (conceptualment paral·lela a la magnetoresistència gegant) en nanofilaments de silici, amb una variació de la seva resistència causada per la tensió mecànica uns deu cops més gran que la que és habitual en aquest material.
El 2010 un equip francosuís afirmà que l’observació era fruit d’un artefacte de la tècnica d’observació emprada.