Bisbe de Tívoli (1782) i d’Imola (1785) i cardenal (1786), fou elegit papa a Venècia gràcies en part als esforços del cardenal Antoni Despuig. Acollí els desigs de Napoleó de signar un concordat (1801), de coronar-lo emperador (1804), però no, per contra, de prendre part en el blocatge antibritànic, actitud que provocà l’ocupació dels Estats Pontificis (1808), la supressió del poder temporal papal (maig del 1808) i el propi exili a Savona i a Fontainebleau (1808-14), on l’emperador pogué arrencar-li un concordat que legalitzava el gal·licanisme. Recuperada la llibertat i els Estats Pontificis en el congrés de Viena, l’obra del seu secretari d’estat, Ercole Consalvi, estimulà la reforma i modernització. Restablí la Companyia de Jesús (1814), nomenà els primers bisbes sud-americans i defensà les minories catòliques de ritu oriental enfront del tsar.