El límit septentrional són les serres de Bellmunt i d’Almenara, que la separen de la ribera de Sió. A l’E i al S aquesta plana arriba fins a l’arc de terres més altes de la Segarra i de les Garrigues, amb l’accepció tradicional de les quals es contraposa. Així, només el sector de la comarca administrativa de l'Urgell, a l’W de Tàrrega —que en resta exclosa—, al S de la serra d’Almenara i al N de Maldà, forma part del pla d’Urgell, al qual pertanyen, però, també el sector septentrional de la comarca de les Garrigues (amb les Borges, Juneda, Puiggròs i Arbeca), el sector sud-oriental de la comarca de la Noguera (amb Bellcaire d’Urgell, Bellmunt d’Urgell, Penelles, Vallfogona i Térmens) i el més oriental de la comarca del Segrià (amb Vilanova de la Barca, Alcoletge i els Alamús). La gran coincidència d’aquest territori amb l’àrea regada pel canal d’Urgell al S de les serres de Bellmunt i d’Almenara ha fet que sovint hom hi inclogui també altres termes regats, com Puigverd de Lleida, Artesa de Lleida i Albatàrrec, del Segrià; d’altra banda, per aquestes raons, hom n'exclou actualment Vilagrassa, Sant Martí de Maldà i Belianes. Abans de la construcció del canal era una terra deserta, dedicada fonamentalment al pasturatge. Encara que amb una extensió més reduïda, a l’alta edat mitjana hom coneixia el pla d’Urgell amb el nom de plana de Mascançà; Linyola n'era el centre al segle XI.
Aspecte del pla d’Urgell, prop de Castellnou
© Fototeca.cat