Segons aquesta definició de Charles Bettelheim, els plans poden ésser elaborats per les diferents unitats de consum o famílies, de produccions o empreses, per institucions financeres, per l’administració pública, per organismes supranacionals, etc. Així hom podrà parlar del pla de reestructuració d’una empresa, d’un sector industrial, del pla d’actuació municipal, del pla de desenvolupament d’una comarca deprimida, etc. En sentit més estricte i quan l’àmbit sigui el de l’estat i el subjecte actiu els seus òrgans, el pla és l’estimació de forma coherent i ordenada de les decisions de les diferents unitats econòmiques sobre inversió, producció, consum, despeses públiques, etc, per tal d’aconseguir un conjunt predeterminat de fites d’abast global. Segons Tinbergen, en qualsevol tipus de pla hom pot distingir tres elements bàsics: coneixement de la realitat econòmica, és a dir, previsió de l’evolució dels agregats econòmics, com a base per a la presa de decisions de política econòmica; esquema complet i compatible dels objectius de política econòmica, i, en darrer lloc, l’adequació i coordinació, d’antuvi, dels mitjans i instruments de política econòmica necessaris per a aconseguir els esmentats objectius. La preponderància d’algun d’aquests elements juntament amb la funció que tingui assignada l’estat en el context socioeconòmic i en particular per la posició que adopta enfront de les relacions de producció i distribució i de les tensions econòmiques conjunturals: inflació, atur, dèficit de la balança de pagaments, etc, configurarà el tipus de pla, així com el sistema econòmic de què forma part. Fins a l’ensorrament dels sistemes econòmics socialistes els anys 1980-90, els plans eren de dues menes: indicatius, propis de les economies capitalistes, i imperatius, mitjançant els quals l’estat socialista centralitzava els recursos i les decisions econòmiques segons uns determinats objectius. Cal destacar-ne els plans quinquennals soviètics, que de 1928 a mitjant anys vuitanta regiren l’economia de l’URSS. En una economia capitalista —on l’assignació de recursos es realitza bàsicament a través del mercat— els plans seran indicatius, és a dir, un conjunt de suggeriments al sector productiu privat i únicament vinculants per al sector públic. El contingut d’un pla indicatiu serà l’avaluació de les condicions socioeconòmiques; la determinació dels objectius generals de política econòmica i social, establint prioritats i compatibilitats; una projecció macroeconòmica de l’economia, un programa de mesures de política econòmica (política monetària, fiscal, etc) tendent a elevar la taxa de creixement, especialment aquelles que estimulen l’estalvi, la inversió, l’augment de la productivitat i la millora de l’estructura institucional; un programa de despeses públiques, i en darrer lloc una selecció de projectes degudament avaluats. La bondat en la fixació dels objectius quantitatius en els plans indicatius serà determinada pel grau d’interrelació entre els sectors privats i públics (tendències monopolístiques, accions concertades, etc), pel grau de control exercit sobre el sector privat i pel grau de persuasió i intervencionisme del procés planificador. D’altra banda, segons Bettelheim, la planificació indicativa no pot modificar fonamentalment les condicions de producció i de distribució, car no influeix sobre les relacions de propietat. Davant la coordinació ex post que els elements constitutius d’un esquema de desenvolupament proporcionen en un sistema descentralitzat de formació de preus, els plans imperatius preveien una coordinació ex ante d’aquests, car en un sistema socialista hom no pot deixar les decisions al comportament automàtic del mercat, car no hi ha cap motiu per a esperar que el resultat sigui òptim. Aquesta coordinació ex ante té com a fonament la propietat col·lectiva dels mitjans de producció i l’estructura jeràrquica de l’aparell administratiu encarregada d’organitzar i coordinar de forma interdependent els processos d’inversió, producció i distribució de l’excedent econòmic, determinant així el model d’acumulació. Nombrosos economistes han polemitzat durament sobre la possibilitat d’optimitzar l'assignació de recursos en una economia de planificació central i sobre les limitacions d’aplicar-hi el càlcul econòmic nacional. En l’actualitat l’atenció se centra en la determinació dels preus a través d’un procés de maximització de la producció condicionada a les disponibilitats de recursos i preferències del planificador, la qual cosa origina el desenvolupament de la programació lineal, de la teoria de l’òptim econòmic i en general de tota la investigació operativa. La durada dels plans, per altra banda, varia principalment segons l’abast dels objectius.
m
Economia