Hom parla, però, en certes circumstàncies, de plana de muntanya. Cal no confondre, malgrat una certa similitud, els conceptes de plana, altiplà i meseta. Aquest darrer relleu és molt més elevat —més de 400 m en general— i es troba, d’altra banda, limitat per regions perifèriques més baixes: per exemple, les depressions de l’Ebre i del Guadalquivir en relació amb la meseta central ibèrica. Una plana s’origina per diverses causes: erosió, acumulació o aflorament tabular. Les planes d’erosió es formen sobre estrats rocallosos de poca duresa atacats per diferents cicles d’erosió. D’altra banda, les planes d’acumulació poden ésser: al·luvials de piemont (plana al·luvial), localitzades al peu d’una cadena de muntanyes i formades per l’al·luvionament dels rius en sortir de la muntanya, com és el cas, per exemple, del Piemont italià, o de les planes al peu de l’Himàlaia; de nivell de base, és a dir, les del curs inferior dels rius, prop de la desembocadura marina, on els corrents fluvials divaguen entre diferents braços i meandres, o aquelles formades en funció d’un nivell de base local a l’interior de les terres com poden ésser, entre altres, les regions riberenques de la mar Càspia o les del llac Txad; litorals, produïdes per l’acumulació de sediments fluviomarins al llarg de la costa; proglacials, formades pels materials deixats per un antic front glacial (regions de l’Alemanya del Nord).
f
Geomorfologia