Administrativament queda repartida entre el Piemont, la Llombardia, l’Emília-Romanya i el Vèneto. El que fou un dia gran golf adriàtic entre els Alps i l’Apení septentrional ha estat progressivament emplenat pels arrossegalls sòlids dels rius. Començat l’emplenament ja al Pliocè, no ha parat pas encara; el Po encara arrossega una mitjana d’uns 21 milions de tones de sediments cap al seu delta. Així, tota la seva plana baixa és constituïda pels sediments fluvials, mentre que l’aurèola marginal ho és, en bona part, per materials de peu de muntanya. La poderosa sedimentació fa que els rius tinguin un pendent molt feble (el Po, a Torí, 1,5 m/km; a Ferrara, 0,3 m/km). A la plana els rius van, doncs, molt plans, formen grans meandres divagants, i, a les riuades, provoquen extenses inundacions. Per aprofitar més el terreny, prou bo, i evitar les zones insalubres ha estat estructurat un sistema de dics de protecció, de gran volada, sobretot des de Borgoforte (abans del Mincio i fins a la mar). Avui hom disposa de 2 700 km de proteccions que resguarden d’inundació uns 6 900 km2 de plana. La plana padana, la part més fèrtil d’Itàlia, comprèn un milió d’hectàrees regades, en les quals són esmerçats 1 270 m3/s d’aigua dels rius, que només en part tornen als cursos naturals. Allí s’ha concentrat el poblament i també, en conseqüència, la indústria, la qual, juntament amb la troballa de gas natural, potencia poderosament aquesta rica regió.