Requereix l’adequació i coherència entre els objectius (polítics, econòmics, etc.) i els recursos disponibles i ha de tenir en compte la compatibilitat de les macromagnituds. Hi ha un ventall de mètodes per a comprovar si el pla és consistent, com ara el de trial and error, o de prova i millora per tal d’anar optimitzant les variables i el compliment de les condicions subordinades, el mètode dels balanços (balanç), els mètodes de tests, etc. Segons que els agents econòmics estiguin subordinats a les directrius de l’estat, o que aquest adopti un paper bàsicament orientatiu, la planificació pot ser imperativa o indicativa.
En la planificació indicativa, l’element central és l’adequació al pla de les diverses polítiques (fiscal, monetària, etc.), ja sia amb la utilització d’indicadors sectorials i d’altres, que permetin l’establiment de programes econòmics vinculants només per al sector públic i compatibles amb el funcionament de mercat.
La planificació imperativa, o planificació pròpiament dita, constituí la base del sistema econòmic implantat en els estats socialistes a semblança del model soviètic, iniciat amb la creació del Gosplan (1921) i que, amb variacions, fou vigent fins poc abans de l’esfondrament de l’URSS el 1991. En aquest sistema, la substitució del mercat per unes normes i uns objectius econòmics fixats d’antuvi requerí un control molt més estricte dels agents econòmics, cosa que conduí a l’estatització de la major part dels sectors econòmics mitjançant col·lectivització o nacionalització.
Doctrinalment, la planificació fou formulada per autors diversos (Herzen, Proudhon, Kautsky, Luxemburg, etc.), però fou a l’URSS on es posà en pràctica: el 1928 fou aplicat el primer pla quinquennal global, reproduït en diversos estats socialistes de l’est d’Europa a partir de la Segona Guerra Mundial i fins al decenni dels seixanta. En general, hom utilitzava els preus únicament per a les relacions comptables, i una sèrie d’índexs elaborats per l’autoritat central com ara el volum de factors productius o els nivells de producció; suplien els conceptes d’oferta i demanda. Amb la mort de Stalin (1953) i, encara més, amb la reforma econòmica del 1965, hom admeté la introducció d’un cert marge de benefici, el qual, amb altres indicadors, havia de determinar l’eficiència empresarial. Encara que el grau de relaxació sobre el control de l’economia varià segons els estats, amb Hongria i Txecoslovàquia com a exponents de la gestió més ‘liberal’, en tots ells l’estat continuà constituint l’única autoritat en matèria econòmica.
Ja a mitjan anys setanta, les deficiències de la planificació eren evidents, encara més si es té en compte que la distància entre les realitzacions econòmiques i en altres dominis del món capitalista i el món socialista esdevenia cada vegada més gran, realitat només reconeguda a la Xina Popular, on mitjançant una sèrie de reformes la planificació fou substituïda gradualment pel capitalisme. Entre els factors que menaren al fracàs de la planificació imperativa cal esmentar la insistència a privilegiar determinats sectors econòmics en funció d’objectius polítics i militars (sobretot la indústria pesant per a la producció d’armament) en detriment d’altres, que restaren amb recursos molt disminuïts: molt especialment, la negligència en el sector de béns de consum anquilosà les economies socialistes, com també ho feu l’absència o forta limitació de la iniciativa privada i dels beneficis particulars, amb la consegüent manca d’estímul per al millorament de resultats. Finalment, hi incidí també la burocratització excessiva, conseqüència del control estatal.
La planificació econòmica als Països Catalans
En sentit estricte, la planificació econòmica imperativa no ha estat mai aplicada als Països Catalans. Només en el període posterior al juliol del 1936 es donaren les condicions per a planificar. En un pla teòric, en canvi, el debat sobre la planificació econòmica tingué dues etapes ben diferenciades. Els anys trenta la planificació de l’economia soviètica fou coneguda gràcies a traduccions d’economistes i polítics soviètics: E. Preobraženskij, V.M. Molotov, L. Trockij, I. Stalin. Alguns economistes marxistes catalans —E. Ruiz i Ponseti, J. Oltra i Picó—, que participarien en les tasques del Consell d’Economia, publicaren els resultats de llurs reflexions en els primers papers catalans sobre planificació econòmica. Des de l’òptica liberal, J.M. Tallada i C. Pi i Sunyer criticarien l’experiència soviètica en termes paral·lels als de Santillán i d’altres anarquistes. En un sentit més indicatiu, la reflexió sobre la planificació ressorgiria els anys seixanta, gràcies sobretot a l’acció del Seminari de Política Econòmica dirigit per F. Estapé, que feu conèixer la distinció entre planificació administrativa, activa i indicativa, i al Seminari d’Economia Política de la facultat de dret, dirigit per J.L. Sureda, d’on sortí el grup d’economistes del CEP.