Als Països Catalans, té els precedents més remots en l’interès de les monarquies dels s. XVII i XVIII per les fronteres, obstacles i accessos tant naturals com artificials en funció d’objectius politicomilitars, que es manifestaren en tres grans projectes: Georgetown, a Maó, 1711; la Barceloneta, 1753 i Sant Carles de la Ràpita, a l’entrada dels Alfacs el 1788. Posteriorment, s’hi interessà indirectament el mercantilisme autòcton (Romà i Rossell, Caresmar, Dou) arran de l’interès per les transformacions del món agrari i l’impuls a la indústria. També el putting-out d’Alcoi i especialment la manufactura de Barcelona incidiren en l’organització de l’espai. La planificació territorial, però, en el sentit formal del terme, fou producte de l’obra de P.F.Monlau, L.Figuerola i A.A.Pi i Arimon, que culminà amb els projectes d’I.Cerdà, en els quals propugnà un model de ciutat igualitària per a l’eixample de Barcelona (1859), Vilanova i la Geltrú (1876), Terrassa (1878), Mataró (1878), Reus (1880), Tarragona (1880), Valls (1881), Alcoi (1881), Granollers (1884), València (1887), Alacant (1887), Tortosa (1890), Badalona (1895) i Sabadell (1900). El model de Cerdà fou abandonat a partir de 1910-14 i substituït pel de la gross-stadt (i, subsidiàriament, pel de la ciutat jardí o per elements del city planning nord-americà), el qual tingué la seva representació màxima en el pla Jaussely per a Barcelona, el conjunt conjunt de projectes sectorials a l’entorn de la Gran Barcelona (1914), i els projectes de ciutat jardí a Vilanova i la Geltrú, Olot, Roses, Sarrià i València. El Pla Sexennal (1920) de la Mancomunitat, que primava la integració territorial a partir de la xarxa viària i el creixement equilibrat del conjunt, fou el primer pla comprensiu de tot el territori del Principat. La Dictadura de Primo de Rivera provocà la interrupció de les experiències a nivell regional, però no les de la Gran Barcelona, que tingué una formulació general en el pla de la Barcelona futura (1929) de N.M.Rubió i Tudurí. La Generalitat reprengué la preocupació per l’escala regional: el Regional Planning (1932), la divisió territorial (1933-36) i el pla general d’obres públiques (1935) en són una prova. Però, alhora, es formularen plans per a àrees especialment significatives: el pla Macià de Barcelona, la Ciutat de Repòs i de Vacances de Castelldefels-Gavà-Viladecans i el pla d’agençament de la Costa Brava. El projecte de ciutat jardí (1931) de València no fou, en canvi, innovador. El 1936, el règim republicà afavorí un nou model de planificació territorial: la nova economia urbana, teoritzada per J.L.Sert i basada en la municipalització de la propietat urbana decretada per la Generalitat l’11 de juny de 1937. El Consell d’Urbanisme seria només un projecte. A partir del 1939, la planificació territorial reculà. L’estat creà a Barcelona (1945) i València (1946) unes comissions d’urbanisme de les quals sorgiren els plans comarcals de València (1946) i Barcelona (1953). El model de ciutat jardí sorgí de nou, però totalment descontextualitzat (G.Alomar i Esteve l’aplicà a Palma, Mallorca). El Pla de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (1966) introduí el concepte de ciutat territori creat pels planificadors urbans italians de la postguerra, però fou substituït el 1974 per un nou pla comarcal de Barcelona, que esdevingué el motor d’una mobilització popular entorn de la qüestió urbana. El 1975 fou promulgada a tot l’estat la llei del sòl, punt de partida per al Pla General Metropolità de Barcelona, el qual englobava 27 municipis. A Catalunya, del restabliment de la Generalitat ençà el model d’ordenació del territori ve definit per la llei de Política Territorial (1984) i pel Pla Territorial General de Catalunya (1995). El 1992 fou aprovat el PEIN (Pla d’Espais d’Interès Natural). A les Balears, la instauració el 1983 dels Consells Insulars ha comportat una certa descentralització de les funcions abans exercides per l’illa de Mallorca. Al País Valencià, el 1988 la Generalitat aprovà una llei que preveia una divisió del territori en tres nivells, llei que a mitjan anys noranta seguia sense aplicar-se. Hi havia, per altra banda, 46 mancomunitats de municipis que, amb funcions i dimensions molt variables, omplien parcialment aquest buit.
f
Economia