Una platja es localitza normalment entre el nivell superior de les altes aigües (plenamar) i el més inferior de les baixes (baixamar). Els materials que la constitueixen són, a més de la sorra, blocs, palets, graves, i també elements encara més fins que la sorra mateixa. Els materials detrítics provenen de les aportacions fluvials, o de l’acció de les aigües marines que ataquen sense treva la zona costanera; els elements detrítics, d’una o altra procedència, són arrossegats i, en certa manera, distribuïts al llarg de la costa (platges de fons de badia, fletxes litorals, etc.) per l’acció de corrents litorals.
La repartició o localització dels materials es fa segons una determinada successió; en general hom pot dir que els elements més voluminosos ocupen la part més elevada. La línia de platja varia segons les circumstàncies: oscil·lacions del nivell marí, acció de les tempestes, etc. Hom parla respectivament d'amagriment o engreixament d’una platja, si perd materials per erosió o si en guanya per acumulació.
Les parts principals que la formen són les següents: l'avantplatja, porció coberta sempre per les aigües; la part baixa, zona molt planera; i la part més alta o cordó litoral, coronada per la cresta de platja. Entre els accidents menors d’una platja cal distingir, per exemple, els beach cusp o creixents i els low and full, crestes i solcs prelitorals. Les dunes són també relleus ben característics de les platges. En definitiva, la formació d’una platja, és a dir, dels materials detrítics que la constitueixen, depèn en bona part de les condicions climàtiques predominants i també de la diferent duresa de les roques. Les platges representen, d’altra banda, les zones preferides del turisme d’estiu.