Aquests plans es presenten, principalment, en la forma d'estratificació d’esquistositat, de dics, etc. En descriure els plecs, cal distingir dos casos: quan es tracta d’una superfície individual plegada, o quan es tracta de la relació entre superfícies adjacents. En el primer cas, el pla plegat té una zona més elevada que és anomenada cresta i una de més baixa que és anomenada sinus. La zona de màxima curvatura és la xarnera i aquella en què canvia el pendent és el punt d’inflexió. La unió de totes les crestes en el mateix pla plegat forma la línia de cresta; anàlogament, els sinus, les xarneres i els punts d’inflexió donen lloc a la línia de sinus, la línia de xarnera i la línia d’inflexió, respectivament. Si totes les superfícies d’un plec contenen una línia paral·lela a la xarnera, el plec és un plec cilíndric. En cas contrari hom parla de plec no cilíndric, el cas més important del qual és el plec cònic, en què les línies de xarnera convergeixen en un punt. En el segon cas general de plecs abans esmentat, quan es tracta de la relació entre superfícies adjacents d’un plec, el pla que conté totes les línies de xarnera és anomenat superfície axial o pla axial i els plans que contenen les línies de cresta i de sinus són les superfícies de cresta i superfícies de sinus, respectivament. Les interseccions d’aquests plans amb la topografia són la traça axial, la traça de cresta i la traça de sinus, respectivament. Els plans no plegats són els flancs. La línia d’intersecció del pla axial amb la superfície del plec és l’eix del plec.
Alguns tipus de plecs
© Fototeca.cat
Segons llur posició, els plecs es classifiquen en: anticlinals, quan els flancs es tanquen per la part del plec, i sinclinals, quan ho fan per la part inferior. Segons la inclinació de l’eix, hom parla de plecs subhoritzontals, inclinats o verticals. Segons la inclinació del pla axial, anant de vertical a horitzontal, hom parla de plec recte, inclinat, tombat o ajagut i invertit (quan la sèrie queda capgirada). Els plecs rectes són simètrics i la resta són asimètrics. Segons la inclinació del pla axial, hi haurà un flanc normal o un flanc invertit (on la sèrie estarà capgirada). Si el gruix de la capa plegada és constant, el plec és anomenat concèntric, i si varia és anomenat similar. Els principals mecanismes de formació dels plecs són els següents: per doblegament (buckling), quan una capa competent és situada entre altres de més plàstiques i es deforma ondulant-se tot formant bucles o rulls; per flexiói lliscament (flexural slip), quan en formar-se el plec les capes llisquen les unes sobre les altres; i per cisalla simple, quan hi ha un moviment global de plans perpendiculars als esforços. Si hi ha moltes capes fines de competència similar, poden formar-se uns plecs concèntrics per flexió i lliscament, amb la zona de xarnera molt angulosa, plecs anomenats kink-bands (quan la superfície axial és paral·lela), plecs conjugats (quan hi ha dues superfícies axials inclinades l’una respecte a l’altra), i plecs en xebró(quan els plecs són simètrics i els flancs són d’igual longitud). Quan el grau de deformitat interna és molt gran es forma una esquistositat subparal·lela al pla axial. Un plec pot evolucionar en un plec falla i produir-se un encavalcament. Poden produir-se diverses generacions de plecs; en aquest cas, els plecs posteriors pleguen els primers tot donant formes més complexes. El cas més simple ocorre quan els esforços són perpendiculars; en aquest cas, la intersecció de dos anticlinals dóna lloc a un dom (forma semblant a mitja esfera en cúpula) o a una cubeta (mitja esfera a l’inrevés).