Poitou

Peiteu

Antiga regió de la França occidental, entre la Bretanya i l’Anjou al N, Turenna al NE, Berry i la Marche a l’E, el Llemosí al SE, l’Angoumois, el Saintonge i l’Aunis al S i l’Atlàntic al l’W.

Ocupa una part de l’actual regió administrativa Poitou-Charentes (uns 20 000 km i uns 1 500 000 h). La capital és Poitiers. És un país d’altiplans calcaris juràssics, comprès geogràficament entre els dos antics massissos Armoricà i Central, travessat per relleus i cursos fluvials en sentit NW-SE. Predomina l’explotació agrícola-ramadera, amb bestiar boví, alimentat amb conreus de farratge i prats artificials. Producció de blat, sègol, blat de moro i vinya. Aquesta activitat agrària dóna lloc a una indústria derivada (indústria enològica, producció de formatges i mantegues, farines, etc) emplaçada sobretot entorn de les principals vies de comunicació. Hi ha altres indústries als principals centres urbans, com la del paper a Angulema i la dels motors elèctrics a Poitiers. Ocupada successivament per romans (56 aC), visigots (s V) i francs (507), al s VIII passà a dependre del ducat d’ Aquitània. Amb Ranulf I (839-867) s’inicià la casa dels comtes de Poitiers. Passà a França (1137), a Anglaterra (1152) i de nou a aquella (1224), que n'hagué de sotmetre la noblesa, ajudada pels anglesos. Cedit a Anglaterra durant la guerra dels Cent Anys (1360), el 1375 fou reconquerit pels francesos. Carles VII de França (1422-61) l’integrà al seu regne. En destacà la ciutat-port de La Rochelle, com a centre comercial, polític i militar.