Coneguda en la majoria de societats des de l’antigor, ha respost als principis morals del poder que l’ha organitzada, participant de la seva ideologia. Per això, hom considera que, dintre un estat just, té el deure de garantir les llibertats i els drets individuals i col·lectius, i només, amb vista a aquest fi, pot exercir les coaccions imprescindibles. Les seves funcions, hom sol considerar-les distribuïdes en tres branques: policia administrativa, encarregada de fer complir les lleis i els reglaments dels serveis públics (policia portuària, sanitària, militar, etc), policia de seguretat, amb missions referides a l’ordre i a la política interiors de l’estat, i policia judicial, a la qual hom encomana la investigació dels delictes i la persecució dels malfactors. El precedent de la policia moderna fou la creació, per Lluís XIV de França, del càrrec de lloctinent de policia de la ciutat de París (~1660), amb control sobre la governació, ordre públic, proveïments, higiene, etc. L’organització definitiva, però, l’hi donà el barceloní Antoni de Sartine quan ocupà aquest càrrec (1759-75): dividí París en sectors, amb 48 comissaries i un cos de 20 inspectors. Un successor seu, Joseph Fouché, en perfeccionà els sistemes d’informació i en féu un cos de policia política que Napoleó aprovà i estengué per tot el seu imperi. Aquests mètodes foren imitats pels estats europeus i d’arreu del món, mentre hom en perfeccionava la metodologia contínuament. Alguns cossos policíacs han assolit una gran anomenada, com la policia anglesa, amb la secció criminal de Scotland Yard, a Londres, l’FBI nord-americà, la policia muntada del Canadà i la Sûreté francesa. En el camp de la policia política foren especialment inhumans l'okhrana russa i els cossos especials creats pel règim nazi alemany: la Gestapo, les SS i les SD. Després del 1945 la Interpol coordina els serveis policials de molts països europeus i d’altres continents. En el camp de l’espionatge s’han destacat la CIA nord-americana i, a l’antiga URSS, la KGB; dotades de grans recursos, la CIA intervé encara en els afers interns d’altres estats com un dels principals instruments de l’hegemonia mundial dels EUA. El 1995 fou creat l’Europol, cos policial que opera dins dels límits de la Unió Europea. A l’Estat espanyol, durant el franquisme, en què aquestes funcions no eren delimitades ni existia divisió de poders, la policia judicial depengué del poder executiu a través dels seus diversos funcionaris i autoritats. De la seguretat, se n'ocuparen els cossos policíacs sense especialització concreta. Era emmarcada en el cos general de policia i en la policia armada, uniformada, amb missions executores i de suport a l’anterior. Dividida territorialment en deu jefaturas superiores i dues delegaciones especiales per a les Illes Balears i les Canàries, l’entitat fonamental fou constituïda per la comissaria, servida pel cos general i per un destacament de policia armada. Fundats ambdós cossos el 1941, absorbiren els de vigilància i de seguretat, fundats el 1908, així com la guàrdia d’assalt. El cos més nombrós era format per la guàrdia civil, regit independentment per la llei del 1940. Sotmesos tots al ministeri de l’interior, alguns, com la guàrdia civil i la policia armada, fins el 1976 depenien també del ministeri de l’exèrcit quant a l’organització i la disciplina. El director general de la guàrdia civil, l’inspector general de la policia armada, els respectius estats majors, així com tots els caps i la majoria dels oficials de la policia armada, pertanyien a l’exèrcit i tots els graus d’ambdós cossos tenien categoria i fur militars. Encara avui, la guàrdia civil, dividida en posts, comandats per un caporal o sergent, té cura sobretot de les zones rurals, del trànsit de carreteres i de la vigilància de les costes, mentre que el cos general de policia i la policia armada solen concentrar-se a les ciutats i disposen de les compañías de reserva general, motoritzades i especialment preparades contra avalots. S'encarregaven del control de duanes tots tres cossos. La vigilància i la regulació del trànsit ciutadà són encarregades a cossos municipals anomenats policia municipal o guàrdia urbana. Amb l’adveniment del nou règim (1976) hom inicià un lent procés de transformació de la policia vers concepcions més democràtiques. Des del 1978 el ministeri de l’interior comanda els cossos de seguretat de l’estat, integrats per la policia i la guàrdia civil. La seva missió fonamental es concreta en la defensa de l’ordre constitucional, la protecció del lliure exercici dels drets i llibertats i la garantia de la seguretat ciutadana. La policia és integrada pel cos superior de policia (abans cos general), de caràcter civil; els seus membres vesteixen sempre de paisà i gaudeixen de drets sindicals. Li correspon la direcció i la coordinació dels serveis policíacs, i les seves funcions més importants són les d’informació i estudi dels mètodes i tècniques de prevenció de la delinqüència, la investigació del delicte i detenció del delinqüent, la documentació dels ciutadans (document d’identitat i passaports), el control dels estrangers i de les persones a les fronteres i, finalment, la col·laboració amb les policies dels altres estats. Hom ha creat també unitats específiques de policia judicial al servei dels jutges i tribunals. La policia nacional (antiga policia armada) ha deixat d’estar integrada en les forces armades i ja no gaudeix del fur militar, bé que manté l’estructura i l’organització militars. Les seves funcions consisteixen bàsicament a auxiliar i col·laborar amb el cos superior de policia, prevenir i mantenir l’ordre públic, vetllar per la seguretat de les persones i dels béns i auxiliar en cas de desgràcies públiques i particulars, entre d’altres. En l’aspecte professional té també molta importància una ordre del 1981 que estableix els principis bàsics d’actuació dels membres dels cossos de seguretat de l’estat, en la línia dels acords que aprovà el Consell d’Europa en la seva resolució 690. Als Països Catalans, la primera organització policial fou el sometent, creat durant la Guerra Gran (1794), originalment a imatge de l’antic sagramental, com a milícia armada; a partir del 1855, però, adoptà el caràcter de cos de policia auxiliar. Un altre cos de policia, els mossos d’esquadra (mosso d’esquadra), fou creat a la primeria del s. XVIII. Anteriorment, però, les funcions de vigilància, control de preus i mercats, repressió del contraban, etc, eren pròpies de les autoritats municipals, i els funcionaris de l’Audiència exercien les del manteniment de l’ordre i repressió del crim. Durant l’ocupació napolèonica, per evitar avalots contra els invasors, aquests crearen una Junta de Policia que esdevingué eficaç quan un agregat a la Junta, el català Ramon Casanova (Barcelona, Història), formà un cos policíac secret. Durant l’annexió de Catalunya a l’imperi francès (1812-14), la policia fou reorganitzada d’acord amb el model francès i fou abolida el 1814. Des d’aleshores els Països Catalans han tingut la mateixa organització policíaca que la resta de l’Estat espanyol. A Catalunya, però, subsistiren restes de les antigues policies pròpies, com els mossos d’esquadra i el sometent. Amb l’Estatut de Catalunya del 1932 i la Constitució de la República, hom transferí tots els serveis i efectius policials de l’estat que operaven en territori català a la Generalitat, sota el conseller de governació i coordinats per la Junta de Seguretat Interior de Catalunya. El govern central, però, podia assumir, per pròpia iniciativa, la resolució dels problemes d’ordre públic. Arran dels fets de Maig (1937), el govern de la República, aleshores a València, deixà en suspens el control dels serveis de policia i ordre per part de la Generalitat. Amb l’abolició de l’Estatut per Franco i l’ocupació total de Catalunya (1939), la policia tornà al règim estatal anterior.
f
Militar
Dret administratiu