La seva preparació industrial fou introduïda l’any 1930, i actualment ha esdevingut una de les resines sintètiques més emprades per les seves característiques de baix cost i facilitat de fabricació, resistència a la humitat, a la intempèrie i als agents químics, incombustibilitat i versatilitat de propietats mitjançant copolimerització. Hom l’obté industrialment per polimerització en suspensió del monòmer, emprant un peròxid orgànic com a iniciador. D’aquesta manera resulta un polímer granular. Pot ésser també obtingut per polimerització en emulsió, d’on resulta un polímer pulverulent, apte per a ésser emprat en organosols i plastisols. El poli(clorur de vinil) té una estructura lineal regular, que pot ésser representada en la forma
L’obtingut industrialment té un pes molecular mitjà de 30 000-80 000, és pràcticament atàctic i presenta un petit grau de ramificació. És rígid, d’elevada densitat i baix punt d’estovament, presenta una constant dielèctrica elevada i actua, pel seu contingut de clor, com a retardant de flama. És soluble en èters, cetones i dissolvents clorats, i presenta bona miscibilitat amb els plastificants corrents. És resistent als àcids, àlcalis i solucions aquoses salines, i resulta afectat per l’acció dels oxidants. Comparat amb altres polímers presenta, però, baixa estabilitat a la temperatura i a la llum. És emprat en la fabricació de tubs, materials per a la construcció, ampolles i estris diversos, i presenta com a únics inconvenients en aquestes aplicacions la seva inestabilitat tèrmica i un elevat coeficient de dilatació. En forma plastificada, en la qual gaudeix de flexibilitat, troba aplicació en la fabricació de paviments domèstics i de papers per a paret, en la impermeabilització de teixits, com a aïllant elèctric i en la preparació de pel·lícules, làmines i escumes.