El nom, a la Grècia antiga, significava un conjunt de veus o de parts instrumentals, sense jutjar la natura de llur relació. En els seus inicis, la polifonia occidental era molt semblant a la practicada en les civilitzacions primitives que avui estudien els etnomusicòlegs. En la seva forma culta i escrita, les primeres pràctiques musicals polifòniques daten del s IX. La primera forma musical és l'organum o diafonia. En una segona etapa aparegué el discant, basat en el moviment contrari de les veus. La innovació següent fou el motet, o combinació de melodies amb texts independents. Una altra forma polifònica medieval és el conductus, que a partir del s XII empra melodies originals. A una primera veu (vox prius facta) se sumaven altres melodies escrites nota contra nota, en relació amb la primera. L'ars antiqua i l'ars nova conrearen la polifonia en formes diverses. Entre altres destacaren l'organum, el discant, els motets, el conductus, les clàusules i les caccie. Al s XV apareix l’escola polifònica francoflamenca. Les principals formes que conrea són les misses, els motets i les cançons polifòniques, religioses o profanes. Actualment el terme polifonia es limita al conjunt de parts musicals diferents, escrites preferentment en contrapunt i quasi exclusivament si es tracta de parts vocals.
f
Música