politeisme

politeísmo (es), polytheism (en)
m
Religió

Forma de religió que reconeix diverses divinitats, més o menys independents.

Vàlida en termes generals perquè estableix una clara distinció amb el monoteisme (creença exclusiva en un sol déu), cal matisar aquesta definició per tal com en moltes religions politeistes hom tendeix a establir jerarquies entre les divinitats i també a limitar el nombre de déus del panteó que els adherents prenen en consideració, fins al punt que molt sovint hom en venera només un (monolatria). La gran majoria de les religions són politeistes, bé que el total d’adherents de les tres grans religions monoteistes actualment supera el d’aquelles. Les divinitats politeistes solen tenir una vinculació molt directa amb la natura, les activitats de la vida quotidiana o els cicles vitals (generalment les divinitats relacionades amb la mort, el més enllà o els difunts tenen una gran rellevància), que contrasten amb la dimensió eminentment transcendent del monoteisme. L’antropomorfisme és una altre tret molt característic del politeisme (emocions, motivacions i conducta similars als de l’home), i hom ha suggerit que és a l’origen de la divinització de determinades formes d’autoritat (els faraons a Egipte, emperadors de Roma i la Xina, etc.). El politeisme és independent de l’estadi cultural i és present tant en les societats més primitives com en civilitzacions com ara la babilònica, sumèria, xinesa, maia, asteca, incaica, grecorromana, egípcia etc. i és un element conspicu de religions molt esteses com ara el taoisme, el xintoisme o l’hinduisme. Sol tenir, a més, un fort component ètnic o nacional, que es reflecteix en panteons i mitologies que vinculen orgànicament la comunitat i la seva gènesi i organització amb el món natural. És per això que, molt sovint, quan aquestes comunitats entren en crisi, les religions politeistes tendeixen a dissoldre's, derivant vers formes eclèctiques d’esoterisme, d’espiritualisme o de misticisme (cas, molt probablement, del budisme), o bé a ser substituïdes per una fe monoteista. En tots aquests casos, el politeisme més típic és vist, a causa del seu caràcter profundament comunitari, com a inadequat per a respondre a les noves necessitats de salvació individual. El politeisme grecorromà té un gran pes en la tradició cultural occidental, bé que l’hegemonia del cristianisme des del sIV ha estat un factor essencial de la conformació d’Occident. Són controvertides les relacions entre monoteisme i politeisme, especialment pel que fa a les hipòtesi segons les quals l’un procedeix de l’altre o a l’inrevés, i que han donat lloc a una diversitat de teories (Hume, Wundt, Schmidt, etc.).