Si hom considera, però, que actualment, en la gran majoria de les societats, aquestes relacions són unes relacions de poder i que el poder hi és institucionalitzat sota la forma d’estats, és prou explicable que, generalment, hom redueixi l’àmbit d’aquesta definició a les relacions entre els ciutadans i l’estat o entre diversos estats. Tal com és entès normalment, doncs, el terme comprèn, d’una banda, les teories sobre el govern de la societat i, de l’altra, les pràctiques relacionades amb la gestió dels afers públics. La política, en el seu aspecte teòric, és el tema d’estudi de la filosofia política, l’objectiu de la qual és reflexionar sobre el fet polític en general (la justificació de l’autoritat de l’estat i de l’obediència, o no, dels ciutadans; la natura dels termes “dret”, “justícia” o “llibertat”, etc. ) i proposar possibles fórmules de relació entre el poder públic i els ciutadans, fonamentades en diverses hipòtesis sobre les finalitats de l’activitat política i els mitjans d’assolir-les. Compresa en el camp de la filosofia moral, la filosofia política s’interessa, doncs, pels objectius ètics de tot procés polític més que no pas pel funcionament concret de l’aparell governamental o per la manera d’actuar dels diferents organismes de relació entre els ciutadans i l’estat, la qual cosa constitueix més aviat el tema d’estudi de la ciència política. Cal subratllar, però, que si bé els texts de filosofia política són, evidentment, especulatius, han influït i influeixen, a vegades d’una manera ben directa i decisiva, en la pràctica política en suggerir interpretacions i en proposar normes de comportament i finalitats per a la utilització del poder públic. En aquest sentit, cal anotar que la filosofia política és potser una disciplina particularment útil en els temps presents, en els quals l’home disposa dels mitjans necessaris tant per a crear, gràcies a la tecnologia moderna, una societat més justa i més avançada, en la qual la qualitat de vida dels ciutadans sigui notablement superior a l’actual, com per a provocar, mitjançant abusos de poder, la destrucció o la degradació irremeiable de les condicions de vida sobre la Terra. Això no vol dir, però, que les formulacions dels teòrics que han viscut en un context ben diferent de l’actual, des de Plató i Aristòtil fins a Marx i Bakunin, no siguin d’utilitat avui dia; els problemes que plantegen han estat vigents a través de la història fins a l’actualitat (les finalitats del govern, els fonaments de l’obligació política, els drets dels ciutadans davant l’estat, les bases de la sobirania, la natura de la llibertat política i de la justícia social, etc. ). En el seu aspecte pràctic, la política és el tema d’estudi de la ciència política, l’objectiu de la qual és descriure i explicar els diferents processos de solució, violents o pacífics, dels conflictes d’interessos socials i econòmics a nivell d’estat mitjançant mètodes d’anàlisi científics. La ciència política s’interessa, doncs, per les institucions i els organismes de l’estat, pels processos de decisió i pel comportament polític dels governants i dels governats, intentant d’extreure principis generals de l’observació i de la quantificació dels fets. S'interessa, en resum, pels sistemes polítics: per totes les activitats de govern i pels mitjans utilitzats per a realitzar-les, des de les estructures formals de poder, el seu funcionament i les seves relacions, fins a les opcions socials i econòmiques concretes dels governants i dels governats. En contra de la pretensió d’objectivitat absoluta, cal dir que la frontera entre la filosofia i la ciència política és poc clara. Bé que, després de la Segona Guerra Mundial, molts sistemes de govern hagin evolucionat cap al que hom anomena tecnocràcia o govern de tècnics, sembla tanmateix difícil de divorciar les activitats de govern dels pressupòsits ètics que són a l’origen i a la base de moltes decisions polítiques. D’altra banda, en tant que l’objecte central de la ciència política és el poder i aquest és present i connex des de les instàncies més formals i generals (parlament, govern, etc. ) fins a les institucions més nuclears i informals (família, treball, associacions cíviques, etc. ), aquesta disciplina enllaça amb altres ciències socials (sociologia, antropologia, psicologia) i retroba una definició àmplia del terme “política”, cosa que n'agreuja els problemes metodològics i augmenta la utilització d’hipòtesis no verificades.
f
Política