D’altra banda, hom entén pels mateixos mots —política econòmica— la branca de la ciència econòmica que s’adreça a racionalitzar, amb l’estudi i l’anàlisi, aquella acció real dels poders públics sobre l’evolució i la realitat econòmiques. Hom pot, fer una tipologia i classificació suficient del contingut i orientació de les diverses polítiques econòmiques possibles. En un primer terme, hom pot trobar les filosofies o ideologies econòmiques com a condicionants de l’acció; des d’aquest punt de vista hom parlarà de liberalisme, keynesianisme, intervencionisme, socialisme, etc. Un altre criteri per a diferenciar la política econòmica és el referent a la profunditat del seu abast, especialment de la seva instrumentació. Pot arribar a anar al fons de l’organització econòmica social, per exemple, amb l’anomenat canvi de sistema; o es pot tractar d’un canvi d’estructures, per exemple el marc fiscal o el del comerç exterior, dins el mateix sistema. Si les dues anteriors solen ésser anomenades amb l’etiqueta genèrica de “polítiques econòmiques qualitatives”, se sol dir que la resta és quantitativa predominantment conjuntural o a curt terme. Tanmateix un altre enfocament un xic distint parla de política econòmica a mig termini (3-4 anys) i a llarg termini (5 i més anys). Hom també pot parlar de la planificació —indicativa o imperativa— com la política econòmica global per confrontació amb la parcial (un aspecte, objectiu, sector, etc. ). Però la natura institucional de la instrumentació dóna lloc a la classificació més correcta del contingut de les polítiques econòmiques: monetària, financera, fiscal, de comerç exterior, de controls directes, etc. Això de banda, l’objectiu central que polaritza l’acció econòmica pot donar-li, també, nom: política d’estabilitat, sobretot contra la inflació i la recessió; d’equilibri exterior; política de creixement, tendent a maximitzar l’augment del producte nacional a mitjà i llarg termini; política de plena ocupació, etc. Al marge d’aquestes tipologies generals, cal subratllar que l’acció de política econòmica s’ha d’entendre com una part de la política general de la qual és una fracció molt important. Així, les decisions de política econòmica presenten tots els trets de les decisions polítiques i tenen relació amb l’assignació de recursos i mitjans escassos per a assolir uns objectius en principi il·limitats. El procés de la seva elaboració implica els poders legislatiu, executiu i també l’administració, la burocràcia i els tècnics. L’àmbit central de la decisió en política econòmica és el de la “nació estat”. Ara bé: hom hi pot superposar un àmbit polític internacional que planteja restriccions i elabora decisions en certs aspectes, per exemple la Comunitat Econòmica Europea. D’altra banda, dins els estats, hi cap un cert grau de descentralització del poder en política econòmica que posa a les mans d’unitats regionals o locals, perifèriques o descentralitzades: decisions fiscals o de despesa pública, de desenvolupament regional, etc. En el cas de l’Estat espanyol aquesta descentralització, que era mínima, ha tingut un considerable avanç arran de l’establiment de les regions autònomes. El mecanisme segons el qual l’administració obté els recursos necessaris per a la seva actuació (política fiscal) i la forma en què aquests recursos són aplicats no constitueixen pas un aspecte aïllat de la política econòmica, sinó que estan estretament relacionats amb la política monetària i amb la de creixement, a part la distributiva. En termes d'estris es poden agrupar en tres aspectes: per la banda dels ingressos corrents hi ha tots els mecanismes tributaris, llur disseny global i llur aplicació efectiva. És bàsic el tipus de repartiment que es faci de les càrregues públiques i el seu canvi. Al costat del patró d’ingressos, hi ha el de les despeses: llur repartiment entre necessitats col·lectives (oferta de béns públics), entre inversió i consum públic, llur distribució regional, etc. ; són especialment rellevants les transferències del sector públic al sector personal, especialment per mitjà de les assegurances socials, car són una peça bàsica de la política redistributiva. L’últim aspecte és el de les eventuals operacions financeres, que poden anar des de l’endeutament amb el banc central fins als emprèstits exteriors, passant pel deute públic interior. En termes d'objectius hom accepta generalment la següent polarització en tres eixos: la producció-finançament de béns o serveis públics, mesurable a través del pes de la despesa pública dins el PNB, que és considerada necessàriament creixent àdhuc dins les economies mixtes capitalistes; la distribució de la renda; la política conjuntural, o d’estabilitat, també bàsica. En relació amb els objectius de plena ocupació, estabilitat de preus, expansió de la producció, equilibri de balança de pagaments, com a principals, és bàsica la manipulació dels estris referits.
f
Economia