Hom en diu trivalent, tetravalent, etc. , segons que siguin tres, quatre, etc. , els valors que hi siguin admesos; d’altra banda, si aquest nombre de valors és finit, hom parla de lògica finitament polivalent; i de lògica infinitament polivalent, si el dit nombre de valors és infinit. La lògica polivalent, pròpia del s. XX (bé que hom en cerca antecedents en Aristòtil i en Guillem d’Occam, amb relació al problema dels futurs i futuribles), s’oposa al principi tradicional del non datur tertium i és típicament exemplificable en l’acceptació que, per exemple, una proporció pot ésser “no veritable i alhora no falsa”. Entre els lògics polivalents hom pot esmentar N. N. Vasilev, J. Łukasievič, E. L. Post, A. Tarski.
adj
Lògica