En els sacs pol·línics, les cèl·lules mares del pol·len originen per meiosi els grans de pol·len. El sac pol·línic i els grans de pol·len equivalen respectivament al microsporangi i a les micròspores dels pteridòfits heterosporis. La cèl·lula pol·línica germina i constitueix el gametòfit masculí, que consta almenys d’un nucli vegetatiu i d’un nucli generatiu. Un gra de pol·len presenta, a més de la paret pròpia de la cèl·lula, que també és la del tub pol·línic, una membrana interna, la intina , constituïda principalment per cel·lulosa, i una membrana externa, l' exina , formada per esporopol·lenina, una substància terpènica molt dura i resistent. En l’exina es distingeixen, de dins a fora, dues capes: l' endexina i l' ectexina , la qual a la vegada comprèn el foot-layer , les columel·les i el tectum . La superfície pol·línica presenta sovint relleus varis. La majoria dels grans de pol·len tenen en l’exina obertures, per on surten els tubs pol·línics, les quals són de dos tipus bàsics: els porus i els solcs o colps . La classificació dels grans de pol·len és feta segons la mida, la forma, els relleus, la disposició i el nombre d’obertures, l’estructura de l’exina, etc. En alguns casos els grans de pol·len es mantenen reunits en tètrades o en pol·linis. La producció de pol·len per planta oscil·la entre 20 000 i 400 milions de grans. Hi ha diversos modes de dispersió del pol·len (pol·linització), als quals és adaptada l’estructura de l’exina, la qual és llisa en les plantes anemògames i escabrosa i oleaginosa en les plantes zoògames. La ciència que estudia el pol·len i les espores és la palinologia.
m
Botànica
pol·len de carbassonera
© Fototeca.cat
En els espermatòfits, polsim format en l’antera i constituït per cèl·lules esporals de forma arrodonida i de 5 a 100 μ de diàmetre (els grans de pol·len ).