És parlada a Polònia, on és l’oficial, i per uns 10 milions fora de l’estat polonès. És escrita en alfabet llatí, però amb el complement d’una sèrie de signes diacrítics. Consta d’unes 110 000 paraules d’origen eslau i unes 10 000 procedents d’altres llengües (llatí, grec, europees occidentals, turc, etc). A més de les vocals a, e, i, o, y, totes semillargues, n'hi ha dues de nasals: ę, ą (pronunciades ę —e nasal— ǫ —o nasal—). És un idioma flexiu, amb set casos (propis dels substantius, adjectius i pronoms); té tres gèneres (masculí, femení i neutre) i manca d’article. El verb es caracteritza pels seus aspectes (perfectiu i imperfectiu). La base de les formes de conjugació es troba en el radical del present i del pretèrit. Els primers documents lingüístics polonesos daten del s XII, i al XV aparegué el primer tractat ortogràfic (de J.Parkoszowicz). Però es tracta d’una llengua considerada popular, ja que la llengua culta de Polònia, fins al s XVI (cas ben especial tractant-se d’un país eslau), fou el llatí, emprat en el llenguatge eclesiàstic, administratiu, diplomàtic, científic i literari. Amb el Renaixement, el polonès es revelà com a llengua literària, plenament apta per a la creació artística. Amb la impremta es convertí en un instrument de propaganda religiosa (catòlica i protestant) en les publicacions i en l’ensenyament. Aparegueren diccionaris i gramàtiques i els vestigis de l’ús del llatí desaparegueren definitivament al s XVIII, gràcies sobretot a la reforma radical d’una comissió d’ensenyament (1773-94). Durant els repartiments de Polònia (1795-1918), els ocupants intentaren d’eliminar el polonès, però això provocà la reacció contrària. El 1873 fou creada l’Acadèmia Polonesa de Ciències i augmentaren les obres d’investigació lingüística. Amb el progrés dels mitjans de comunicació, de l’ensenyament i de la industrialització, s’ha produït, a més, el procés d’unificació i d’homogeneïtzació del polonès.
m
Lingüística i sociolingüística