Situació i presentació
Limita amb Pradell de la Teixeta (SE), Falset (S), Gratallops (W), Torroja del Priorat (NW), Poboleda, la Morera de Montsant i Cornudella de Montsant (N) i Alforja (E), aquest terme pertanyent a la comarca del Baix Camp. Comprèn gairebé tota la vall del riu de Cortiella, que neix al municipi veí d’Alforja i corre transversalment de llevant a ponent fins a la seva desembocadura al riu de Siurana, que travessa l’extrem occidental del terme. De les muntanyes de la serra del Molló, alineació paral·lela a la de Montsant que fa que el sector N del terme sigui accidentat (amb alçades màximes de 915 m al Molló, i de 733 m al tossal de Porrera), baixa el barranc de la Garranxa, que aflueix, després de rebre el del Mas d’en Licord, al riu de Cortiella aigua amunt de Porrera, i també hi conflueixen barrancs de menys entitat (dels Sentius, de les Solanes, del Mas d’en Gregori, de les Comelles, de les Comes).
La vila de Porrera és l’únic nucli de població del municipi. De la carretera N-420 de Tarragona a Falset i Gandesa, al coll de la Teixeta, surt una carretera que mena a Porrera i continua en direcció a Torroja del Priorat. Des de l’antiga comarcal C-242 de les Borges del Camp a Fraga també surt, passat el coll d’Alforja, una carretera vers el SW que arriba al poble. Una altra carretera comunica Porrera directament amb Falset.
La població i l’economia
Les dades de l’evolució de la població (porrerans) són força coherents. El 1497 Porrera tenia 31 focs, 44 el 1515, i 41 de laics i 1 de capellà el 1553. El 1716 hi havia 358 h, que tres anys després eren 383 h. El 1787 la població havia pujat fins a 1.255 h.
Durant el segle XIX les oscil·lacions demogràfiques es deixaren sentir cap al final del període. El 1830 la població era de 1 084 h; dotze anys després, aquesta xifra havia ascendit fins a 1.321 h, i en el primer cens modern de població (1857) es registren 1.799 h. Vint anys després, però, la població davallà fins a 1.701 h, encara que el 1887 aconseguí la seva màxima demogràfica, amb 1.873 h. El 1897 el poble ja havia començat la davallada demogràfica definitiva en ser afectat per la fil·loxera quatre anys abans.
Al llarg del segle XX la població va continuar la tendència a minvar progressivament. El 1900 els habitants ja eren 68 menys que tres anys abans (1.203 h). El 1920 la població era de 968 h, els quals es convertiren en 780 h a la dècada del 1940 i en 714 h el 1960, la qual cosa representa una minva important als anys de la crisi política i la guerra civil. El procès decreixent continuà, sense grans variacions, en els recomptes posteriors de 1970, quan es comptabilitzaren 670 h, i en el padró del 1975, quan se’n registraren 563 h. Cinc anys després s’assolia la xifra de 496 h, i el 1991 la població baixà fins a 437 h, per recuperar-se lleugerament el 2001, amb 462 h i 498 h el 2005.
El 1783 ja es conreava l’avellaner i durant la dècada de 1850 la vinya fou atacada per l’oïdi, que delmà la collita. Aleshores l’economia s’arrodonia amb la producció de seda, rovellons, ramats de llana, cabres i porcs, tres molins de farina, dos d’oli, vuit fàbriques d’aiguardent i tres telers. El 1845 s’iniciava l’explotació de les mines de plom i barita, abandonades ja fa molts anys. Porrera fou el primer poble del Priorat on es descobrí la fil·loxera, el 27 de juny de 1893.
Actualment, poc més d’una tercera part de la superficie té un aprofitament agrícola (terres conreades i pastures), mentre que la resta roman erma, amb garriga i bosc. Els conreus hegemònics son l’avellana, localitzada al sector E del terme, a tocar de la comarca del Baix Camp, i la vinya, situada al SW, en terres properes al terme de Falset. Els ametllers i les oliveres tenen una presència pràcticament testimonial. A més de diversos cellers privats, hi funciona, des de l’any 1932, la Cooperativa Agrícola del Priorat de Porrera. L’economia és complementada amb una certa activitat del sector ramader, dedicat especialment als ovins i el cabrum. La presència, cada cop més gran, de residències casa de pagès denota la creixent importància del turisme rural al terme.
La vila de Porrera
La vila de Porrera (316 m d’altitud) és situada a la dreta del riu de Cortiella, que travessa un pont construït el 1804. La vila, amb carrers costeruts i estrets, conserva diverses cases grans i d’aspecte senyorial. L’edifici més notable és l’església parroquial de Sant Joan Evangelista, neoclàssica amb elements barrocs, del 1771, amb tres naus, cor, cúpula al creuer, cancell amb elements decoratius antics i campanar.
El dia 6 de maig se celebra la festa major d’estiu en honor a sant Joan Evangelista. Des de fa més de cent anys la festa major d’hivern es fa el segon diumenge de novembre, festa que anteriorment se celebrava el dia de Sant Francesc d’Assís i que, tot i continuar dedicada al sant hagué de ser traslladada per tal que no coincidís amb la recol·lecció de l’avellana i la verema. D’altra banda és molt típic menjar el dia 3 de febrer el “”rotlló de Sant Blai”, rosca farcida de típic menjar blanc.
Altres indrets del terme
El llogaret despoblat de la Garranxa (o la Garanxa) és a l’extrem E del terme, al fons d’una estreta vall drenada pel barranc homònim. El llogaret, abandonat al començament del segle XX, era format per set cases, gairebé totes encara en peu, les quals són utilitzades a la collita de l’avellana.
L’ermita de Sant Antoni Abat fou construïda el 1610. L’edifici, d’una sola nau i amb espadanya, fou cremat pels francesos el 1809 i reconstruït el 1813, any en que es tallà una nova imatge. El 1837, durant la guerra civil, l’ermita fou fortificada i el 1873 fou cremada una altra vegada, però tot seguit se n’emprengué la restauració. Sshi celebra un aplec al gener en honor al sant.
Entre els masos del terme cal destacar el Mas dels Sentius, el Mas d’en Gregori, el Mas del Pubill i el Mas del Comte, aquests dos últims amb capella.
La història
El 1157 el poble apareix esmentat per primera vegada com Valporriera i el 1180 com Vallem Porreram. Originàriament formava part del territori de Siurana, fins que el 1171 Arbert de Castellvell la donà, i Alfons I ho confirmà després, al monestir de Sant Vicenç de Pedrabona, al Garraf, marcant-ne els límits amb tot detall. L’indret era un lloc erm i deshabitat, fet que pot ajudar a entendre la causa de la donació a un monestir tan allunyat i que exclogui de la donació les mines d’argent, estany, plom i ferro, que els donadors es reservaven per a ells. El 1180, per impulsar-ne la repoblació, davant la inactivitat dels frares de Garraf, el rei cedí les terres de Sant Marcel i de la vall de Porrera al cavaller Pere de Déu, amb l’obligació de bastir-hi pobles, tot deixant de banda la primera donació. En aquesta nova donació eren incloses les mines d’argent de l’actual Argentera. Pere de Déu en tenia un terç dels drets i el rei els altres dos.
El 1194, en el procés repoblador, Pere de Déu cedí a un particular i als seus hereus la vall del Llor, donació que fou ratificada per l’abat de Pedrabona, que no renunciava als seus drets. El 29 d’agost de 1201, Arnau, prior de Sant Vicenç de Pedrabona, prescindint de Pere de Déu, atorgà carta de població als habitants de la vall de Porrera, donant-los franca possessió de les terres, tret de la dominicatura, que podien vendre als seus veïns, i els eximí, a més, de la host, cavalcada i quèstia a canvi de prometre fidelitat i ajuda al monestir. L’atorgament provocà discussions entre Pere de Déu i el monestir, resoltes amb la sentència arbitral de Gombau de Santaoliva, bisbe de Tortosa, del 1203, el qual amb uns altres quatre àrbitres féu renunciar a Pere de Déu a favor del monestir tots els seus drets en canvi de 50 sous barcelonesos.
Possiblement a causa de la distància que el separava de la propietat, el convent de Garraf traspassà ben aviat els seus drets al d’Escaladei, el 4 d’abril de 1263. Escaladei en posseïa els delmes i les primícies i la jurisdicció, llevat del domini directe i el mer imperi donats per Jaume II al comte de Prades. La vila fou ben fortificada, amb castell i muralla, que foren refets el 1371 per ordre de Pere III. El 1462 la Generalitat demanà al poble homes per anar a combatre el rei.
El 1650 hi entraren els francesos, que profanaren l’església. Durant la guerra de Successió el poble optà pels austriacistes, que a les acaballes de la guerra infligiren vora Porrera una important derrota als borbònics. Diversos homes del poble seguiren després al Carrasclet en la seva activitat guerrillera de resistència. El 1718, possiblement per aquests motius, l’Audiència féu esventrar la muralla, junt amb la qual degué desaparèixer el castell de Porrera, que només ha deixat com a record el nom de l’era del Castell a la toponímia. El 1794 fou cap de cantó per al reclutament de sometent, en què hagué de participar amb 144 homes.
El 1809, vora el coll de la Teixeta, els francesos derrotaren el sometent, que intentava de barrar-los el pas. Poc després, al novembre, 6 000 napoleònics ocuparen la vila, que trobaren deserta, i calaren foc i saquejaren diversos edificis, assassinaren alguns dels pocs veïns que hi restaven i convertiren l’església en quadra. Aquests fets motivaren una nova embranzida de la guerrilla i del sometent, que vora la vila derrotà els francesos el 1811. La vila fou, en tot moment, decididament liberal. Les seves milícies impediren el 1821 el pronunciament dels reialistes d’Ulldemolins, i el 1822 desmembraren els reunits a Poboleda. Tot i que els seus escamots sortien habitualment victoriosos en les topades bèl·liques, l’11 de juliol de 1822 el poble fou ocupat pels reialistes de Miralles, que hi calaren foc i el saquejaren i cometeren algun assassinat. Per aquest motiu el 5 d’agost de 1823 les Corts el declararen poble “”eminentment constitucional” i els seus defensors “”benemèrits de la pàtria”. Abans el rei havia concedit una subvenció global de 100 000 rals per als més afectats, subvenció que va ser retinguda per la Diputació de Tarragona. Els acords del 1823, que, a més, concedien una medalla d’argent als defensors, foren revalidats el 1837. Encara el 1823 la milícia tingué alguna topada amb l’exèrcit francès.
Durant la Dècada Ominosa, a causa dels estralls contra les persones i els béns dels liberals, la majoria emigraren a Reus i a França. Amb tot, al poble es formà un petit escamot que s’uní a la revolta dels Malcontents. A la mort del rei el 1833 s’hi formaren dos batallons liberals. El 1835 els exaltats de la vila participaren en la destrucció d’Escaladei. El 1836 es fortificà l’església contra els carlins i es tancà la vila amb un mur de pedra i fang. Encara el 1837 es féu un segon reducte murat interior tancant alguns carrers. Pel març del 1846 hi predicà el pare Claret. Els republicans hi guanyaren les eleccions generals del 1869 i del 1872.