El desenvolupament de la ciutat s’ha beneficiat d’un emplaçament favorable a la vora dreta del Douro, tocant a la desembocadura, bé que les dificultats de la navegació pel riu han determinat la creació de l’avantport artificial de Leixões, al NW. Amb aquesta expansió ha absorbit els nuclis de Leça da Palmeira, São Mamede da Infesta i Aguas Santas i ha enllaçat també el nucli primitiu de la ciutat amb la vora esquerra del riu per mitjà de dos ponts. Centre d’una comarca famosa pels seus vins, molt exportats, és també centre industrial, amb indústries tèxtils (cotó, llana, seda), del cuir, de la ceràmica, de conserves, foneries i fabricació de pneumàtics. Segona ciutat del país en població, presenta en general una alta densitat urbana, especialment al nucli antic, aixecat sobre dos turons, mentre que els barris nous presenten una planta molt més regular. Anomenada Portus Cale pels romans, formà part de l’estat dels sueus (411-585) i del dels visigots (585-711). El 716 fou presa pels àrabs, que en foren expulsats per Alfons I d’Astúries. S'independitzà amb el país (1139) i aviat es destacà per la puixança del seu comerç marítim. S'oposà sempre a l’imperialisme castellà i el 1765 s’alçà contra el monopoli britànic dels vins del Douro. Al s. XIX fou un gran centre liberal. Entre els monuments cal esmentar: la catedral, romànica (s. XII-XIII), que fou restaurada als s. XVII i XVIII. També és romànica l’església de Cedofeita. Santa Clara és d’estil gòtic tardà. São Pedro dos Clerigos (s. XVIII), barroca, és obra del sienès Niccolò Nasoni, autor també de la llotja de la catedral i del palau de Freixo.