Són dues les accepcións fonamentals de la categoria de possibilitat: d’una banda, entesa com a possibilitat lògica o modalitat del judici, significa la qualitat de tot judici que no sigui contradictori, en contraposició a la necessitat lògica, la qual exclou sense més el contrari, mentre que la possibilitat, per definició, no ho exclou; d’altra banda, la possibilitat real o física significa la capacitat o aptitud d’una cosa per a existir de fet i realment. El sentit de la distinció entre ambdós tipus de possibilitat (segons el qual el fet que un objecte pugui ésser concebut o pensat com a existent no implica l’existència fàctica d’aquest objecte) és palès no sols en el conegut argument ontològic o anselmià (contra el qual hom pot argüir que la possibilitat de pensar un ésser “major que el qual no pot haver-n'hi un altre”, en la idea del qual l’existència és inclosa lògicament, només comporta l’existència lògica d’aquest ésser i no precisament la seva existència real), sinó també en la distinció leibniziana entre els possibles i els compossibles, és a dir, entre les coses l’existència de les quals no és contradictòria aïlladament i entre aquelles d’aquestes coses que poden existir de fet simultàniament en un mateix món. L’argument anselmià, almenys en el sentit en què ha estat entès tradicionalment (com a intent de prova estrictament filosoficoracional de l’existència de Déu), i la doctrina de Leibniz sobre els compossibles no són, d’altra banda, sinó tipificació de la doble posició que hom pot prendre davant el problema de la relació entre possibilitat i realitat: segons la primera, el real només pot definir-se a partir d’una prèvia possibilitat, i l’extrem racionalista d’aquesta posició comporta la identificació entre el possible i el real; segons la segona, en canvi, hom pot parlar amb sentit només del real, el qual és la mesura de tota possibilitat, posició que implica sempre un darrer determinisme. Tanmateix, la majoria de les posicions relatives a la relació entre possibilitat i realitat respon a una mena de compromís de les dues posicions esmentades. Íntimament vinculada al concepte de potència, la categoria de possibilitat fou objecte, en l’escolàstica, de diverses distincions, com és ara la d’una possibilitat absoluta o intrínseca (secundum se), pròpia de l’essència les notes de la qual no són contradictòries, i d’una possibilitat relativa o extrínseca (in ordine ad potentiam activam), pròpia de l’essència que necessita una causa per a arribar a l’existència. Peculiar importància té el concepte de possibilitat en N. Hartmann, M. Heidegger i E. Bloch (les anàlisis dels quals responen, tanmateix, a filosofies ben diferents), pel que fa a l’estudi ontològic d’aquesta categoria, i en B. Russell, R. Carnap i W. Quine, pel que fa a la seva anàlisi lògica.
f
Lògica